La imberbe Espanya surt al partit de la seva vida

A Sant Petersburg, una ciutat on la història et cau a tones cada vegada que passeges per unes de les seves inacabables vies, treu el nas la imberbe Espanya de Luis Enrique a un partit que determinarà el seu futur immediat –no s’arriba cada dia a una semifinal de l’Eurocopa– sinó també a mig i, potser, llarg termini. Hi ha partits, i el d’aquesta tarda en el modern i imponent estadi de la ciutat russa on habitaven els tsars és el partit. I amb majúscules. O almenys el més important i decisiu per a aquest grup de joves, als quals l’experiència de Busquets (32 anys), Jordi Alba (32), Azpilicueta (31), Koke (29), i Morata (28) han donat l’empara necessària, acompanyats tots per l’indiscutible lideratge de ‘Lucho’, perquè volin feliços. Contents van recorrent l’estranya Europa de la Covid-19 (Sevilla, Copenhaguen i avui Sant Petersburg). Feliços i inconscients han estat en dues ocasions al caire de l’abisme. En totes dues han sobreviscut sortint amb orgull de proves que nois com Unai Simón, Èric Garcia, Pedri, Sarabia, Ferran Torres... mai havien viscut. Erasmus accelerat Avui són millors que fa tres setmanes. Però no únicament des del pla futbolístic sinó també des de la gestió de les emocions després d’esquivar una muntanya russa que hauria acabat amb el paio més expert. En aquest Erasmus accelerat, han madurat en temps rècord, escurçant, també en temps rècord, el procés de regeneració d’una selecció que s’havia extingit, atrapada en la nostàlgia del que va ser i ja mai més podria tornar a ser. I en un sol partit, el ja inoblidable 3-5 amb Croàcia, han connectat amb la seva gent, la mateixa que la mirava amb cert menyspreu, pensant: ‘¿On creuen que van aquests ingenus?’ Ingenus a qui no coneixien perquè no els veuen en el dia a dia, escampats com estan per la Premier (10 dels 24 convocats militen en clubs anglesos), Itàlia (2), Alemanya (1) i França (1). Doncs, els ‘ingenus’ han arribat on ningú en els últims nou anys de les grans cites de seleccions. Estan en els quarts de final, on van imaginar enfrontar-se a França, la campiona del món. Després de tornar a casa, a Croàcia, que encara continua preguntant-se què dimonis va passar en aquesta volcànica primera meitat de la pròrroga, on va enterrar la seva simbòlica corona en l’elit, els nois de Lucho han tramat aquesta setmana l’assalt a Suïssa, una convidada inesperada, l’últim obstacle camí de la moderna catedral del nou Wembley. Els ‘soldats’ de Luis A poc a poc han anat perdent l’anonimat. I sobretot aquesta desafecció que sentien a l’inici, augmentada pels dos empats (Suècia i Polònia), que van convertir Sevilla, la seva tradicional casa, per molt que juguessin a l’incòmode i àrid La Cartuja, en un temple d’inacabable debat, simbolitzats en els xiulets a Morata. Ara, ja tornen a ser la selecció de tots, tot i que no hi hagi ningú del Madrid, mentre Sergio Ramos continua buscant equip. Però tant Luis Enrique com els seus soldats futbolístics saben que és un afecte ocasional. Al més mínim detall, retornaran a la soledat. Tot, per tant, està en joc aquesta tarda al moderníssim estadi de Sant Petersburg, un recinte ubicat en la que va ser la capital de l’imperi rus durant més de dos segles. És el partit que Espanya espera, en realitat, des de la final del 2012, quan va tocar el cim amb la seva segona Eurocopa consecutiva sense saber llavors que a partir d’allà emprendria el descens cap a la mediocritat. Del tumult a l’esperança A l’antiga Leningrad, una bonica ciutat foradada per canals on veure algú amb una mascareta tapant-se la cara resulta gairebé tot un esdeveniment, malgrat que Rússia viu registres rècords de mortalitat pel coronavirus, és l’emergent Espanya de Luis Enrique. Té una breu, intensa i emocionant vida aquesta inexperta selecció. Ha transitat del tumult i l’embolic permanent a Sevilla a l’èxtasi de Copenhaguen, pròleg de la tarda en què pot completar la seva particular revolució russa. És el partit de la seva vida.

El més llegit