¿Per què Luis Enrique s’ha sortit amb la seva?

Té Espanya l’aire de Luis Enrique. Valenta en el seu joc, atrevida en la seva proposta ofensiva, tenaç i tossuda, a més d’imperfecta com s’ha vist en aquesta Eurocopa on va començar de mala manera, però va acabar colant-se amb un partit ple d’èpica i grandesa als quarts de final, un territori que no trepitjava des del 2012 quan vivia la seva Edat d’Or. ¿Per què s’ha sortit amb la seva? Perquè ha sigut capaç de dotar Espanya d’una identitat que ha anat més enllà dels jugadors. I ha injectat una energia al seu equip que es va resumir a la decisiva pròrroga contra Croàcia on es va imposar amb tal determinació que fins i tot li va sobrar la segona meitat. Els 15 minuts finals no van tenir cap emoció perquè la selecció de Luis Enrique havia liquidat amb els gols de Morata (3-4) i Oyárzabal (3-5) qualsevol opció d’esperança croata. Perquè ha imposat la seva voluntat i determinació contagiant un grup d’anònims jugadors, liderats a l’inici per Busquets des de la distància, estava confinat a casa seva a Barcelona contagiat de Covid, i després des del centre del camp. Ha sigut Espanya el reflex del que és Luis Enrique. Equip tossut, obstinat en la defensa d’una idea, valent i agosarat en les seves idees, amb personalitat devastadora, que li ha fet aixecar-se amb autoritat dels seus propis errors (dos penals fallats en els dos primers partits, l’autogol d’Unai Simón i el 3-3 de Croàcia als minuts finals de vuitens) per reafirmar-se en les seves conviccions. Ha creat el tècnic una idea de grup que ha traspassat fins i tot els límits del projecte futbolístic generant un sentiment col·lectiu. ¿Per què va fer una llista sense Ramos i les ‘vaques sagrades’? Perquè entenia que era necessari airejar l’ambient d’una selecció que vivia sota el lideratge gairebé únic de Sergio Ramos. I perquè tampoc hi havia cap jugador del Madrid que complís les condicions adequades per colar-se a la llista de 24. Carvajal i Lucas Vázquez, els dos principals candidats, estaven lesionats i el tècnic mai va creure que Nacho, que pot exercir de central o lateral, era una peça imprescindible ja que aquest rol el podria assumir Azpilicueta, el capità del Chelsea. Desproveït de Ramos, sabia Luis Enrique al que s’exposava en cas que l’Eurocopa es compliqués com es va complicar amb els dos empats inicials. Però a canvi tenia el grup a la seva mà, enfrontant-se al tremend desgast mediàtic que suposava deixar el capità a casa, unit que cap madridista estava amb una selecció on 14 dels seus 24 futbolistes juguen fora d’Espanya. Amb les vaques sagrades a casa, el lideratge de l’asturià era encara més evident en una Espanya anònima, amb jugadors que eren suplents als seus clubs com es demostra en quatre dels 11 que estaven a l’onze inicial contra Croàcia: Èric García, Ferran Torres i Laporte al City i Sarabia al París SG. Tipus compromesos tots ells després d’una idea comuna. ¿Per què ha sigut fonamentalista amb el sistema? Perquè entenia que el 4-3-3 encaixava de meravella en els jugadors que havia convocat. No ha modificat aquesta idea tàctica en els quatre partits de l’Eurocopa. Ha canviat, això sí, els actors, però mai el pla, convençut que era el camí adequat, amb una línia de quatre defenses (va començar amb dos esquerrans, Laporte i Pau Torres, fins que va obrir la porta a Èric García), alterant fins i tot els laterals (Marcos Llorente i Azpilicueta a la dreta; Alba i Gayà a l’esquerra), però sota el mateix patró. Al centre del camp, una vegada va tornar Busquets, superat la Covid, no ha mogut els seus dos acompanyants: Koke com volant destre i Pedri com interior esquerrà. A dalt, igual com va fer a la defensa, ha continuat jugant amb tres davanters, sent intocable Morata, escortat per futbolistes que donen un perfil diferent a la idea base: Ferran Torres, Dani Olmo, Sarabia, Gerard Moreno, Oyàrzabal i fins i tot Adama Traoré han anat desfilant per les bandes, mantenint-se sempre ferm a l’eix ofensiu el discutit jugador de la Juventus. ¿Per què ha defensat la seva idea i les seves conviccions? Perquè creia, i amb raó, que Espanya necessitava una revolució per despertar de la letargia que havia viscut en els últims anys, encadenant decepció després de decepció: Mundial-2014 (eliminada a la primera fase), Eurocopa-2016 (va caure a vuitens de final) i Mundial-2018, on també es va acomiadar a vuitens. Requeria la selecció d’un electroxoc per abandonar velles rutines perdedores i iniciar un camí d’entusiasme, obligant-se Luis Enrique a injectar l’energia que ell tenia després d’abandonar el grup de manera abrupta per la mort de la seva filla. No ha dubtat en cap moment del seu full ruta, desatenent les crítiques, enormes crítiques que va aixecar la seva llista per al torneig, sense cap madridista i sota l’impacte de no comptar amb Ramos. Una decisió que no tenia camí intermedi. O impulsava l’asturià al control absolut del grup o en cas de mals resultats debilitava, potser, per sempre la seva figura. Però aquesta traumàtica mesura ha enfortit encara més el lideratge del seleccionador, la peça capital en aquest necessari projecte de regeneració que tenia, sobretot, el Mundial de Qatar-2022 com l’objectiu final. Sense oblidar l’actual Eurocopa com a punt de partida per acreditar que s’era al camí correcte. ¿Per què va dir Morata i 10 més? Perquè creia que el davanter de la Juventus era el pilar per sostenir l’atac d’Espanya. I era bàsic apuntalar-lo després del frustrant empat al debut contra Suècia (0-0) on Morata va fallar una ocasió claríssima que el va convertir en l’epicentre de la crítica. Més li retreien, més el defensava Luis Enrique, al punt de què hores abans del segon partit davant Polònia va deixar anar una de les frases del torneig. «Jugaran Morata i 10 més». No era només un missatge d’inflexible recolzament cap al seu jugador sinó que també era un missatge cap a l’entorn que envoltava la selecció. Seu era l’equip, seu era el control, seu era també el govern, i no només esportiu sinó també psicològic, de l’escenari. Morata, a més, va marcar el gol contra Polònia i immediatament se’n va anar a celebrar-lo amb Luis Enrique en una abraçada que segellava encara més la complicitat. Ni tan sols el penal fallat per l’exjugador del Madrid i Atlètic contra Eslovàquia va trencar aquest indestructible recolzament entre tots dos. Més qüestionat era Morata, més defensat era per Luis Enrique. Fins que va arribar el moment clau de l’Eurocopa fins ara. Després del 3-3 de Croàcia, es va iniciar la pròrroga amb una decisiva parada d’Unai Simón, pròleg a l’alliberador cop amb l’esquerra de Morata (era el 3-4) que va exercir de despertador de la selecció, reconciliant-se amb l’afició, que estava desconnectada i amb evidents signes de desafecció cap a un grup que no era seu. En aquest cop amb l’esquerra, excel·lent el control previ i més excel·lent encara el xut final, Morata va recompensar la fe que havia tingut Luis Enrique en el seu rendiment. Al quart partit es va entendre els arguments que sustentava aquesta famosa frase de «Morata i 10 més». ¿Per què ha defensat Unai Simón? Perquè era el seu porter. Una cosa tan òbvia i, alhora, tan complexa. Perquè era el porter que millor entenia l’atrevida manera de jugar d’Espanya sense ser, curiosament, el meta de l’Athletic un especialista en el joc amb els peus, factor fonamental per a Luis Enrique. El tècnic li va demanar atreviment a Unai Simón, fins i tot després de l’error més groller que es recorda al torneig amb aquest nociu 1-0 de Croàcia. No es va enfonsar el basc. Ni tampoc el seleccionador, que li demanava des de la banda personalitat i caràcter per aixecar-se. Van tardar alguns minuts els jugadors de la selecció a donar-li la pilota al porter, espantats com estaven tots per la magnitud del tràgic error. Però, de nou, Laporte, Èric García, Azpilicueta i Gayá van veure Unai com un jugador més per iniciar l’atac d’Espanya. I aquest, amo d’una tremenda personalitat (té 24 anys i poca experiència internacional), va acabar imposant-se. Primer amb els peus, va ser l’origen de l’1-2 d’Azpilicueta, cosa que va provocar els desencadenats gestos d’alegria de Luis Enrique, orgullós que la fidelitat en una idea trobés premi, i després amb les mans, tenint dues intervencions decisives per sostenir una Espanya que s’ensorrava. ¿Per què va esperar, i amb raó, a Busquets? La selecció va quedar impactada quan va veure sortir a Busquets, el seu capità, en una ambulància medicalitzada, camí de la seva casa de Barcelona, contagiat pel coronavirus, tement-se que ja no tornaria a Las Rozas. La selecció es va quedar sense el seu líder. I Luis Enrique, també. Però tot just veure’l partir, l’asturià va deixar clar el valor que tenia el blaugrana en el seu projecte. No és que volgués esperar-lo, tornés quan tornés, sinó que anava a esperar-lo. Es va perdre els dos primers partits (Suècia i Polònia, tot i que en aquest ja es trobava a la grada de La Cartuja), però la seva arribada a la ciutat esportiva de Las Rozas va visualitzar la influència de Busi. Un passadís d’honor dels seus companys, que va acabar amb una emotiva abraçada de Luis Enrique, certificaven que era imprescindible aquesta espera. En els dos partits següents (Eslovàquia i Croàcia), tots dos sota el perill que una derrota enviava Espanya a casa, aquesta paciència de l’asturià s’ha vist reflectida sobre el camp. Busi ha sigut el veritable líder d’Espanya. I la UEFA ha ratificat aquesta capital aportació del centrecampista blaugrana, escollit el millor del partit contra Eslovàquia, escollit també el millor contra Croàcia. Luis Enrique ho necessitava per harmonitzar una selecció nova, que no havia jugat gaires partits junts. I Busquets ha segellat aquest grup des de la talaia que li dona l’experiència i la saviesa que irradia el seu futbol. ¿Per què ha enxufat tota la plantilla? Perquè ha utilitzat 21 jugadors dels 24 que va convocar en aquests quatre partits. «Els 24 em donen garantia», ha vingut repetint Luis Enrique des de l’inici del torneig. No eren paraules buides ni plenes de populisme. Amb els fets ha demostrat que tenia raó. Només els dos porters suplents (De Gea i Robert Sánchez) i Diego Llorente, el central del Leeds que va abandonar la concentració després de ser-li detectat un fals positiu de coronavirus, no han jugat ni un minut en aquesta Eurocopa. Però com es va veure a Copenhaguen han aportat valor des de la banqueta. Acabada la primera meitat contra Croàcia, De Gea es va quedar al centre del camp esperant a Unai Simón, atordit encara pel dramàtic 1-0 encaixat. El meta del Chelsea va esperar amb la mirada el seu col·lega, a qui va abraçar durant els 40 metres finals abans de perdre’s al túnel dels vestidors del Parken de Copenhaguen. Era molt mes que un gest. El suplent d’Unai, que havia sigut titular a l’Eurocopa-2016 i el Mundial-2018, posava la seva espatlla per acompanyar-lo sense deixar-lo sol en un dels moments més complicats per a qualsevol porter. Luis Enrique té els enxufats a tots perquè tots es creuen o senten titulars. No existeix frontera entre intocables i secundaris. No hi ha ni peces marginals perquè el tècnic ha fet entendre els 24 que són iguals, una cosa que li ha resultat molt més fàcil per l’absència de les vaques sagrades que governaven l’interior del vestuari. Cadascun dels 24 li deu alguna cosa a Luis Enrique. I Luis Enrique li deu alguna cosa a cada un d’ells perquè han construït un ambient d’unitat i alegria, que contrasta amb el pessimisme i murmuri de desaprovació que va niar a Rússia-2018, l’última gran i fracassada cita de la selecció. ¿Per què ha sostingut Pedri, malgrat la pressió externa? Era la peça més feble del grup. I de la selecció. Amb tot just 18 anys, Pedri ha tingut la confiança més absoluta del seleccionador, segur com estava que explotaria al torneig. Ja ho va fer al Barça i ara ho ha repetit a la selecció. És l’únic centrecampista que ha disputat al complet els quatre partits. Ha jugat 390 minuts, recorrent 46,8 quilòmetres, deixant a cada acció aquest halo de màgia que l’ha convertit en una de les referències de la selecció. Juga i passa com els àngels. Suma 277 passades bones de 305 d’intentats, firmant un 91% d’encert. I, tot i que no ho sembli, la seva influència en el joc de la selecció ha adquirit proporcions gegants, sorprenent fins als seus propis companys. Busquets ja sabia de Pedri pel seu primer any junts al Camp Nou. Però Koke, cap altre dels jugadors més experimentats d’Espanya, no va dubtar a expressar la seva sorpresa pel rendiment del talent de Tegueste. «Em sorprèn la seva maduresa. Només té 18 anys», va dir el capità de l’Atlètic, al·lucinat amb aquest nen que no han pogut detenir ni amb faltes. Fins a 10 n’ha sofert Pedri, a qui Luis Enrique ha mantingut a l’eix del futbol d’Espanya, malgrat les fortes pressions. Abans fins i tot de començar el campionat. Amb les dues primeres jornades, i després de sumar dos punts de sis de possibles, van augmentar aquestes veus que reclamaven la presència de Marcos Llorente al centre del camp. I Pedri, òbviament, era la baula més fràgil. Luis Enrique va actuar com si fos Luis Enrique. I ho és. Va asseure Marcos Llorente (no va jugar ni un minut contra Eslovàquia ni tampoc amb Croàcia) i va mantenir Pedri, més resistent del que s’endevina a la seva dèbil figura. ¿Per què deia que Espanya tenia gol? «Espanya té joc. Espanya té gols». Feia gairebé un mes que deia aquest parell de frases Luis Enrique. Però els fets rebatien la contundència d’aquestes afirmacions. 180 minuts inicials del torneig i tot just un gol, el de Morata a Polònia, verificat pel VAR després de segons d’angoixa perquè es temia que estigués en posició de fora de joc. Però la tecnologia va acabar donant la raó al davanter de la Juve. I els fets també a Luis Enrique. «Tinc la sensació que és com una ampolla de cava que està a punt de destapar-se», va pronosticar abans del decisiu tercer duel. Es va destapar en gran contra Eslovàquia amb un 0-5, la golejada de l’Eurocopa, amb dos gols a pròpia porta del rival. Però era just el que necessitava Espanya per retrobar-se amb el gol. I ho va fer en gran. Corre el cava per aquesta rejovenida selecció, que ha firmat 10 gols en els dos últims partits, dos més que Itàlia, que en suma nou.

El més llegit