L’any en què Grècia va ser el Doctor No i els va tenallar tots

Nayim, l’exjugador del Barça que va ser emigrant pioner a la Lliga anglesa, fa un parell d’anys explicava a la revista ‘Panenka’ que, al poc de fitxar pel Tottenham, en un partit a Anfield va fer ús del costum molt espanyol de simular que li havien fet mal després d’un xoc innocu i, per a la seva sorpresa, va ser el seu propi capità, Gary Mabbutt, qui al passar al seu costat li va cridar: «¡Aixeca’t, gilipolles!». Tres dècades després, el ‘diving’, com anomenen allà a la piscina, no només ha deixat de ser anatema, sinó que s’ha convertit en una espècie invasora arrelada i ja dificilísima d’erradicar, el musclo zebra de la Premier. Renecs i trampes són el primer que s’ha d’assimilar en qualsevol hàbitat, i dimecres Raheem Sterling va demostrar contra Dinamarca que, a més d’un formidable futbolista, és un mestre del fingiment, amb l’anuència del VAR, que fins ara no ho semblava però de sobte hem descobert que el fa anar Ronald Biggs des del més enllà. El futbol, com la vida, és inseparable de la injustícia i al final el que compta és el resultat. Remuntem-nos, si no, a l’Eurocopa del 2004, exemplar en aquest punt. Aquella edició va ser estranya del principi al final. Des de l’elecció de la seu, Portugal, fins al campió, Grècia. Espanya sortia com a favorita per organitzar el torneig, però el dia de la votació, l’octubre de 1999, la UEFA li va fer el salt i es va decantar pel país veí amb uns arguments que van ser qualificats d’«insults» i «impresentables» per l’enfurismada delegació que comandava el llavors president Ángel Villar. Els portuguesos, que feia una setmana que estaven de dol per la mort del gran símbol del fado, Amália Rodrigues, van ofegar la pena amb un bany d’eufòria al saber-se amfitrions del futbol europeu. El que no sabien és que els esperava una capbussada en un mar de tristesa que no hauria cabut en la lletra de cap cançó d’Amália. El 2004, el Porto havia guanyat la Champions, un bon auguri, i Portugal jugava a casa amb un equipàs: Figo, Ricardo Carvalho, Deco, Pauleta, Cristiano Ronaldo... Però ja en el debut alguna cosa feia pudor de socarrim. Grècia, un conjunt sense cap jugador destacat, un grup d’espartans entrenats per un alemany bregat en una dotzena de clubs, Otto Rehhagel, li va guanyar el partit inaugural i va deixar clar el missatge: a veure qui seria el guapo capaç de doblegar-los. La competició va avançar, l’Espanya d’Iñaki Sáez, que ja havia arribat plorant per la via de la repesca, es va quedar fora en una altra primera fase negra i totes les seleccions històriques i premiades van descarrilar gradualment fins a deixar un quadro de semifinals anormal: Països Baixos, Portugal, República Txeca i, caram, Grècia. Els grecs no es van separar ni un mil·límetre del seu pla, propi del Doctor No. Una antipàtica perfecció destructiva, amb marcatges passats i incansables a l’home, un lliure per si de cas, per descomptat pocs gols i si és possible a pilota aturada, i ni el més mínim complex per abrasar d’avorriment el personal. Un pinyol d’oliva que s’ennuegava a totes les tràquees. En la semifinal, van liquidar la República Txeca gràcies al gol de plata, una altra raresa d’aquesta edició, un invent per fortuna de curta volada. Consistia que, si un equip marcava en la primera part de la pròrroga, el partit no s’acabava allà automàticament, com passava amb el gol d’or, sinó que es permetia que s’acabés el període. Va ser el defensa central Traianos Dellas qui va passar a la posteritat, el seu va ser l’últim gol de plata, valuosíssim per a la seva selecció, que va tancar el cercle tornant-se a enfrontar a Portugal a la final. Tenallats des del minut 1, els portuguesos van dominar i van dominar, però en realitat mai van tenir cap opció. Per si fos poc nefast el dia per ells, Figo va patir l’escarni de l’espontani Jimmy Jump, que va saltar al galop al camp i va llançar a la cara del trànsfuga una bandera del Barça abans de ser detingut. Grècia va guanyar gràcies a la seva única rematada a porta en tot el partit, un cop de cap de Charisteas en un córner, clavat al de Dellas. Va ser un dia molt penós per a Portugal, però també per al futbol com a diversió, com una cosa amb què passar un parell de bones hores. Va arribar Grècia, va apagar el tocadiscos i qualsevol vestigi de festa es va esvair.

L’any en què Grècia va ser el Doctor No i els va tenallar tots

Una antipàtica perfecció destructiva, pocs gols i a pilota aturada, i ni el més mínim complex per avorrir el personal. Així va guanyar el títol el 2004 la sorprenent selecció hel·lena

El més llegit