Gols d’or, gols de res i la justícia perfecta que mai existirà

L’any que ve farà un segle de la desconeguda gesta de Billy Minter, un futbolista anglès que va marcar set gols en un partit de la Cup de 1922. El veritable interès del seu èxit, més enllà de l’orgiàstica xifra (per comparar, al Barça el rècord el té Kubala també amb set, el 1952 a l’Sporting de Gijón), el dona el fet que no va servir per a res. El seu equip, el St. Albans City, va perdre l’eliminatòria contra el Dulwich Hamlet per 8-7. No s’ha tornat a arribar a aquesta quantitat de gols a la competició més antiga del món, i al modest camp del St. Albans, a la perifèria de Londres, una làpida recorda el seu prolífic ídol. A les fotos que hi ha a Google es pot veure el fenomenal artiller Minter, que va arribar a jugar a la selecció aficionada d’Anglaterra, amb una expressió agra, com si se li hagués quedat per sempre la cara d’aquell estrany dia de «tant marcar per a res». La frustració de fer-ho bé i marxar sense premi la tenen fresca molts jugadors aquests dies d’Eurocopa, sobretot després de caure en una tanda de penals, remei dràstic per resoldre els empats que sovint recompensa el qui menys s’ho mereix. És molt antic el propòsit dels dirigents de trobar una fórmula ideal, un orgull de la justícia. Probablement no existeix. En el seu moment va aparèixer el gol d’or amb l’aspiració de convertir-se en panacea, però va resultar que les pròrrogues encara van ser més especulatives (tots enrere per evitar aquest cop de gràcia amb què s’acabava el partit) i la cosa acabava inevitablement en el punt fatídic, just el que es pretenia evitar. L’invent va durar poc, però prou per decidir dues Eurocopes, les de 1996 i 2000. Per als annals queda el nom de l’alemany Oliver Bierhoff com el primer que va marcar-ne un, tot i que es pot dir, sense ficar massa el dit a la nafra, que li correspon compartir el protagonisme de la jugada amb el porter rival, el txec Petr Kouba. Bierhoff va fer un xut amb l’esquerra moderat (centrat) i la pilota va fregar un defensa el punt just perquè a Kouba se li escorregués com una truita. Va ser un gran epíleg per a l’alemany, que havia començat com a suplent, i un immerescut revés per al txec, que fins aleshores havia completat un gran torneig. De fet les seves actuacions van servir perquè el fitxés el Deportivo de l’opulent Lendoiro, però a la Corunya es va trobar amb la competència imprevista del camerunès Songo’o, el que deien que era el doble d’Eddie Murphy, i només va jugar sis partits en tres temporades. Quatre anys després, un altre davanter sortit de la banqueta, David Trezeguet, va segellar la victòria de França contra Itàlia amb aquesta mort sobtada. En el seu cas va ser una bonica engaltada, inapel·lable per al porter, Toldo, que no va fer sinó confirmar el xollo dels ‘bleus’ amb el gol d’or, del que també es van beneficiar al Mundial-98 (Blanc, al Paraguai) i a la mateixa Eurocopa-2000 (Zidane, a Portugal). Més recercat encara va ser el gol de plata: si un equip marcava a la pròrroga, el partit no s’acabava allà, sinó que es deixava acabar el període en joc. Òbviament, només servia per a les primeres parts del temps suplementari. Pocs casos es coneixen. El més sonat, el de Grècia a l’Eurocopa 2004: Dellas va eliminar la República Txeca en una semifinal. I tal com van venir, or i plata van desaparèixer. Els entesos, en fi, continuen buscant el sant greal d’una solució raonable per als empats en un esport tan misteriós en què, de vegades, ni tan sols amb set gols n’hi ha prou per guanyar.

Gols d’or, gols de res i la justícia perfecta que mai existirà

A falta d’un remei millor, les tandes de penals continuen sent inevitables per trencar empats. Han sobreviscut a invents com el gol d’or o altres de més excèntrics com el gol de plata

El més llegit