L’Espanya de Luis Enrique: La llavor de Wembley

En la salut i la malaltia, era l’Espanya de Luis Enrique. Per bé i, per descomptat, per mal, exposat com estava l’asturià a la tempesta de crítiques que li va suposar reunir el 31 de maig passat a Las Rozas a un grup de 24 jugadors, en què no n’hi havia ni un del Madrid, una cosa que no havia passat en cap gran competició europea o mundial. Per no ser-hi, no hi era ni Sergio Ramos, el vell capità de ‘la Roja’. Però el poder, sense que molts ho entenguessin al principi, havia canviat de bàndol perquè era a les mans de l’entrenador, que ha completat una espectacular revolució en poc més d’un mes fins a tornar a l’elit europea després d’estar «nou anys de travessia pel desert», com va reconèixer el mateix Luis Rubiales, president de la federació, minuts després de perdre la semifinal de l’Eurocopa amb Itàlia a la tanda de penals, quedant-se Espanya en el llindar de la seva quarta final. Luis Enrique se n’ha sortit, finalment. El seu lideratge, tan indiscutible com cohesionador perquè ha creat una identitat pròpia en una selecció plena de jugadors anònims, a qui ha donat ara una nova dimensió, s’ha basat en un mètode que no admetia discussió. No hi havia estrelles per sobre de l’equip ni tampoc invents tàctics sinó un meticulós treball previ de preparació, sostingut sempre sota la innegociable idea del 4-3-3, la bandera de Lucho. La veu futbolística La veu futbolísticaAl començament, recel, menyspreu, indiferència i fins i tot desafecció presidien els primers dies d’Espanya, agreujats, a més, pels dos empats (0-0 amb Suècia i 1-1 contra Polònia). Però res va modificar el pla inicial de Luis Enrique, que va canviar peces (l’entrada d’Azpilicueta per Marcos Llorente, un dels jugadors més en forma del futbol espanyol, va donar solvència a la defensa i el debut de Busquets, un cop superada la Covid, va aportar cohesió tàctica i estabilitat emocional a un grup d’imberbes) sense alterar principis inviolables en la seva manera d’entendre el futbol. La idea es matisa i s’evoluciona, deia el tècnic a través de les seves decisions (va utilitzar 21 dels 24 jugadors), però mai es discuteix. L’asturià es va convertir en la veu del país, escapant-se del soroll mediàtic, aliè a les pressions, sense deixar-se influenciar per l’enrenou extern, atraient cap a la seva persona totes les crítiques per la qual cosa feia d’esponja per alliberar els seus futbolistes. «L’entorn és complicat i més per a un seleccionador que no porta jugadors del Madrid», va confessar Xavi, excapità del Barça i actual tècnic de l’Al-Sadd de Doha, per definir l’asfixiant panorama que envoltava l’asturià. Ell, no obstant, respirava feliç, contagiant el seu optimisme al grup, que estava tranquil i es veia acompanyat pel cap. De l’Espanya no té gol amb què es va començar l’Eurocopa (un en els primers 180 minuts) a l’Espanya que més ha marcat en una gran competició. Sí, és la de Luis Enrique, amb 13 gols, superant l’Espanya de Vicente del Bosque, que va ser campiona d’Europa el 2012, també jugant amb un fals nou. «S’aprèn més de la derrota que de la victòria. Cal ensenyar els nens petits que quan es perd no han de plorar, s’han d’aixecar» Luis Enrique, seleccionador espanyol Llavors, va ser Cesc, precisament en la final contra Itàlia. Dimarts li va tocar a Dani Olmo assumir aquest rol que va despullar la ‘squadra azzurra’. De l’Espanya que no interessava ningú, desenganxada de l’aficionat (set milions d’espectadors, un 60% del ‘share’ van seguir a la tele el seu debut a La Cartuja contra Suècia, on va ser xiulada per la seva pròpia afició), a l’Espanya que va batre rècords d’audiència, amb uns estratosfèrics números (14 milions de persones van seguir els penals amb Itàlia, un 77% de ‘share’). De menys a més De menys a mésNo s’entén aquesta mutació (de sobte el país es va tornar a enganxar a la selecció, amb vincles emocionals que no es veien des de fa gairebé una dècada) sense el lideratge de Luis Enrique. Tossut i obstinat, però, alhora, flexible com va demostrar amb els canvis en les alineacions. «Hem sigut un equip del principi al final i hem aconseguit que, tothom sense excepció, estigui molt orgullós de la selecció» Luis Enrique, seleccionador espanyol Però amb una convicció indestructible que estava en el camí correcte, per molt que s’aboqués a l’abisme en diverses ocasions: primer Eslovàquia, després Croàcia, després Suïssa i, finalment caigués amb Itàlia, però ja amb el reconeixement del treball ben fet perquè Espanya havia tornat. Va anar de menys a més, apagant tots els debats que sorgien (Morata i el gol, Unai Simón, ¿era necessari esperar Busquets?, ¿per què no fa rotar Pedri?...) omplint-se de raons, fins i tot en la derrota final. «S’aprèn més de la derrota que de la victòria. Cal ensenyar els nens petits que quan es perd no s’ha de plorar, t’has d’aixecar», va afirmar encara a Wembley amb un missatge que anava molt més enllà del purament futbolístic. No va arribar a la final de l’Eurocopa, però va tenir molt èxit. «Hem sigut un equip de principi a final i hem aconseguit que, tothom sense excepció, estigui molt orgullós de la selecció». A Wembley va quedar la llavor de la nova i esperançadora Espanya de Luis. A ell li toca cultivar-la i mimar-la camí de Qatar 2022.

El més llegit