Itàlia i la llegenda de la moneda amb dues cares

La sort és una musa i convé deixar-li escletxes obertes, cal facilitar-li els capricis en benefici propi, que no et passi –per exemple– com a l’Atlètic de Madrid, perdedor de dues finals amb 40 anys de diferència en circumstàncies igualment bruixes, gairebé una burla a les matemàtiques: un defensa rival et fa un gol en l’últim xut i et treu el que ja era teu. També el Barça ha tingut ensopegades històriques amb la fortuna, esquiva en aquelles garrotades de Berna que van deprimir el club durant dècades, o als penals de Sevilla contra l’Steaua, no cal ni parlar-ne. L’atzar té els seus favorits, perquè al Camp Nou va arribar després un holandès primc que va obrir portes i finestres, sabia mimar les muses, i ja ho saben: el gol de Bakero a Kaiserslautern –¿hauria existit el cruyffisme i tot el seu llegat sense aquell cop de cap il·lògic?–, les dues lligues de Tenerife... ¿Un geni amb molta poltra? La sort és per a qui se la treballa però també existeix la sort a seques, regalada, com va quedar consignat a l’Eurocopa del 1968, any de l’únic títol d’Itàlia, estranya sequedat per a un país que, no obstant, té quatre Mundials. La fase decisiva del torneig (llavors una versió molt continguda, a la qual arribaven només quatre seleccions) es va disputar en terra ‘azzurra’. Els amfitrions es van enfrontar a l’URSS en una de les semifinals (Iugoslàvia i Anglaterra van disputar l’altra) i, consumits els 90 minuts i la pròrroga, el 0-0 seguia. Les tandes de penals ja existien (pel que sembla, no és certa la versió que ha fet carrera que es van inventar al trofeu Carranza del 1962), però encara no s’hi recorria en els grans campionats. I amb la teatralitat d’una òpera napolitana, en un borbollejant estadi San Paolo, un mètode insòlit decidiria qui passava a la final: una moneda a l’aire. Cara o creu. ‘Testa o croce’. El reglament precisava que l’operació no podia fer-se en el camp, així que l’àrbitre i els capitans van enfilar el túnel rumb al vestidor. El molt excitat públic no entenia res, tots es preguntaven què estava passant mentre els minuts anaven caient com plom sobre aquelles debilíssimes paciències. El que va passar a les entranyes del camp més volcànic d’Itàlia ha donat peu a moltes versions, i això no és poc al país del «se non è vero, è ben trovato». Es dona per probable que va ser el català Agustí Pujol Sevil, membre de la UEFA i del comitè que va posar en marxa l’Eurocopa en les seves albors, qui es va encarregar del sorteig. Però el relat més estès a Itàlia, i potser el que ve més de gust creure llevat que siguis rus o ensopit, explica que l’àrbitre, un alemany, va treure una moneda de la butxaca, se li va escórrer entre els nerviosos dits i va rodar fins a perdre’s al desaigüe de la dutxa. Llavors algú n’hi va proporcionar una altra, els més atrevits suggereixen que va ser Artemio Franchi en persona, després president de la UEFA; la faula indica aquí que era una moneda de dues cares, i Giacinto Facchetti, el gran capità italià, va demanar: «Testa». L’alemany va posar a volar la deessa Fortuna, va sortir ‘testa’ i en qüestió de segons Facchetti va emergir del túnel, exultant, cridant amb els braços amunt, perseguit pels seus companys, per celebrar la bona sort amb els aficionats. No va ser sinó el presagi d’un final que encara seria més feliç, aquell any els italians tenien les muses al cove.

Itàlia i la llegenda de la moneda amb dues cares

El 1968, per primera i única vegada en la competició un sorteig va decidir un finalista

Moltes versions han circulat sobre el que va passar aquell dia. Les muses van ser ‘azzurre’

L’àrbitre se’n va anar al vestidor amb els capitans i el que va tornar exultant a la gespa va ser Facchetti.

El més llegit