Una pantera negra a la casa del dictador

Diuen que el dictador portuguès António de Oliveira Salazar detestava el futbol. Catedràtic de tarannà aristocràtic, el fundador de l’anomenat Estado Novo feia gala d’un elitisme pur i, a diferència d’altres dèspotes de l’època, que veien en els espectacles de masses un eficaç instrument de control, considerava que qualsevol passatemps que reunís molta gent en un mateix recinte era necessàriament embrutidor i potencialment subversiu. Una «invitació al comunisme», tal com ell mateix va deixar escrit quan el 1943 es va prohibir a Portugal l’esport professional. Amb prou feines un any abans, el règim salazarista havia desposseït el Benfica del seu himne al·legant que la presència al títol de la paraula ‘avante’ (‘endavant’) podia suscitar en els aficionats unes fantasies de progrés poc d’acord amb la realitat d’autarquia i repressió que vivia el país lusità. En aquells temps, més enllà de la nul·la afició que el dictador sentia pel futbol, la majoria dels membres del seu Gabinet, i en general de les elits polítiques i econòmiques, sentien com a propis els colors verd i blanc de l’Sporting de Portugal, davant un Benfica que era percebut com l’equip del poble i que, per a més afront, vestia de vermell. Maniobres contra els vermells Les maniobres per minar la puixança del conjunt vermell es van succeir. Quan el 1955 el Benfica va guanyar la Lliga, les autoritats esportives van decidir que fos Os Belenenses qui representés el país a la Copa Llatina. Una cosa semblant va succeir l’any següent, quan el campió, que havia reeditat triomf en la competició domèstica, va ser ignominiosament apartat de la primera edició de la Copa d’Europa en benefici de l’Sporting. I, malgrat tot, cap equip portuguès va aixecar tants trofeus els anys de la dictadura salazarista com el Benfica: 20 lligues, 15 copes i dues Copes d’Europa. Bona part del mèrit cal atribuir-la a un davanter moçambiquès anomenat Eusébio da Silva Ferreira. Per a les cròniques futbolístiques, simplement ‘Eusébio’. ‘A pantera negra’ per als càntics de gesta. Tan determinant va ser la presència d’Eusébio al campionat portuguès i en el salt de qualitat que amb al seva participació va experimentar la selecció nacional, que, quan el 1964 la Juventus va presentar una oferta astronòmica per quedar-se amb els serveis del jugador, Oliveira Salazar, l’home que odiava el futbol, va convidar el davanter a la seva residència per advertir-lo que el considerava «patrimoni de l’Estat» i avortar el traspàs. L’heroi d’Anglaterra 1966 El dictador va actuar després que els seus col·laboradors li asseguressin que si Eusébio se n’anava a Itàlia podia perillar la seva participació al Mundial d’Anglaterra del 1966. No va passar. ‘La pantera negra’ va causar sensació en aquella Copa del Món i amb els seus nou gols va portar Portugal fins un sorprenent tercer lloc. Al seu retorn a casa, com era de rigor, van abundar els homenatges a l’estrella benfiquista. Un dels més memorables va ser la cançó que li van dedicar els Sheiks, un quartet lisboeta que es va guanyar el sobrenom dels ‘Beatles portuguesos’ i va arribar a colar-se en les llistes d’èxits francesos amb un beat elegant i eixelebrat. Solien cantar en anglès, però aquesta ‘Eusébio’ («Eusebio remata / l’afició delira. / Gol d’Eusebio / ja a ningú li sorprèn») és en portuguès. El vocalista i guitarrista del grup, Carlos Mendes, era seguidor acèrrim de l’Sporting. Apreciem la magnitud del seu sacrifici.

El més llegit