Deu tresors amagats al Museu d’Història de la Perruqueria de Raffel Pages

Les germanes Carolina i Quionia Pagès (Barcelona, 1971 i 1976) han heretat del seu pare i del seu avi, que compartien el mateix nom i cognom, una cabellera increïble. No podia ser de cap altra manera, venint d’una de les sagues perruqueres més importants de la història d’Espanya i més enllà. La més gran porta un tall bob ondulat amb metxes rosses que abans d’aquesta xerrada dona volum amb laca, el producte «de tota la vida», del qual és molt fan, i la petita, mitja melena llisa amb serrell. Des del 9 de maig del 2021, en què va morir el seu pare,Raffel Pagès, totes dues no s’han tret els dos anells que van enviar a fer aquell mateix dia: or blanc amb un diamant groc, «el color preferit del nostre pare», fet a partir de l’últim floc que li van tallar. Orgulloses de l’empresa i del llegat familiar que van heretar, aquests dies estan nervioses preparant el centenari de la marca delsseus salons, avui, un total de 65, repartits per tot Espanya, tot i que també tenen col·laboracions a França i Portugal, i on treballen 400 professionals. Consistirà en una gala el 8 de maig al Museu Marítim de Barcelona, amb la flor i nata del sector, autoritats i una desfilada històrica de moda en perruqueria feta junt amb la firma Lola Casademunt. Tot va començar el 1925 a la perruqueria de l’avi al carrer de Muntaner i es va internacionalitzar després amb el saló que el seu pare va obrir a Reina Elisenda, al barri de Sarrià. «Ell, a qui mai li va agradar la perruqueria com a ofici, perquè somniava ser cirurgià, havia nascut en una família de perruquers, entre rulós, laca i tisores», recorden les seves filles, conscients també que quan «es va formar la llegendària firma Carita de París, una de les perruqueries més prestigioses dels anys 60, va descobrir la profunda connexió entre la imatge, la identitat i l’expressió personal, i va comprendre la importància d’equilibar imatge, cos i pentinat». El ‘chic’ subversiu La seva perspectiva va canviar, i va importar a aquella Espanya grisa de l’època el glamur francès. Noves tècniques, nous tallats... «Invertir, investigar, intuir i innovar», les bases d’un imperi capil·lar, el de la «perruqueria emocional i transgressora, el ‘chic’ subversiu», com ho definia l’estilista, que buscaven empreses com L’Oréal, particulars i els famosos de l’època. «La Miss Univers Amparo Muñoz; la baronessa Thyssen i la seva mare, que ja anaven al saló del meu avi; la model Inés Sastre, o les germanes Cruz, Penélope i Mónica...», enumera la Carol. «Un dels seus grans èxits va ser formar els seus equips, i, així, el 1992 va obrir l’Institut de Perfeccionament», recalca. «I també ho va ser la seva ‘tercera filla’, la seva col·lecció privada de 14.000 peces de la història de la perruqueria que va començar a reunir en els 60, quan el nostre avi va reformar el seu saló i va tirar un vell assecador de peu, i el nostre pare el va recollir de les escombraries i el va guardar», postil·la la Quionia. «Un 70% de tot el que va reunir de les seves visites a antiquaris de tot Europa i de subhastes a internet» s’exposa al primer pis del número 99 de la rambla de Catalunya. La Carolina i la Quionia ens fan una visita guiada dels 10 més curiosos: Primers tints de L’Oréal Vitrina dedicada als primers tints de L’Oréal, gegant de la cosmètica capil·lar des de principis del segle XX. Els més antics són els de henna (les llaunes blaus de la part inferior), que daten d’entre el 1916 i el 1930. A la part superior, una capsa amb un mostrari d’Imédia, els primers en gel de la marca, avui, els famosos de la gamma Excellence. «Mai es van obrir, estan nous, però avui només enfosquirien els cabells», aclareix la Quionia. Butaca de barber infantil «El meu pare estava fart de tallar-me els cabells a la banyera de casa, perquè jo era molt vergonyosa de petita. Fins que em va convèncer per tallar-me’ls en aquesta cadira infantil dels anys 70 que tenia a la seva primera perruqueria de Reina Elisenda, a Sarrià», explica la Quionia. Cinc pèls de Napoleó A més d’algun floc de Lennon i Marilyn, el museu té cinc pèls castanys de l’emperador francès Napoleó. Corresponen a la seva última època, quan els britànics el van exiliar a la remota illa de Santa Elena, a l’Atlàntic, on va morir el 1821, amb 51 anys. Van ser adquirits d’un lot venut el 1996 per Thomas James, un descendent del duc de Wellington. Nina de porcellana del 1900 Aquesta capseta conté una nina de porcellana amb cabells naturals i tota classe de complements per pentinar-la. Data del 1900 i el seu origen és alemany. La va regalar una àvia francesa a la seva neta, que va morir abans d’estrenar-la Per la seva expressa petició, la joguina mai s’ha extret de la capsa. Agulles amb verí Una de les vitrines del museu inclou miralls i passadors africans, de l’època egípcia i bizantina. Hi ha unes agulles curioses datades al Mediterrani oriental d’entre el 3000 i 500 aC, i també corresponents a l’imperi romà. Algunes dones utilitzaven unes agulles amb una petita àmfora, per guardar perfum o, també, una petita i letal dosi de verí, per deslliurar-se d’algun agressor. Pintes inques La col·lecció privada Raffel Pages té exposades desenes de tipus de pintes de diverses cultures i èpoques. Criden l’atenció les inques, originàries de Xile i datades del segle XI. Estan fabricades amb ossos, fusta i diferents fibres naturals. Navalles de pelar romanes En bronze i datades del 1000 aC, la col·lecció inclou navalles romanes de tallar els cabells fetes toscament en metall. «Avui la punta ja no està afilada i no tallarien res», apunta la Quionia, que explica que el seu pare va comprar moltes peces en els seus viatges a París. «Comprava moltes coses als antiquaris pròxims al Louvre», explica. Arrissadors elèctrics Abans del líquid per fer la permanent, el mètode ‘curly’ s’aconseguia amb rulós endollats a la xarxa corrent. «Ens van explicar que durant els anys de la guerra hi va haver una baixada de tensió i una dona es va quedar allí enganxada», explica la Quionia. La també perruquera comenta que «moltes senyores van patir cremades irreversibles amb aquestes màquines». Bacins, el símbolo Molt abans que el típic cilindre de ratlles blanc, blau i vermell que indica que un establiment és una barberia perruqueria, es va usar el símbol dels bacins (el que el Quixot portava per barret). Per cert, «els barbers també van exercir de ‘metges’ per a la gent més pobra, treien queixals i suturaven petites ferides», recorda la Quionia. Perruques dels segles XVII i XVIII Durant els segles XVII i XVIII, com a part de la moda aristocràtica que va impulsar Lluís XIV, les perruques blanques empolvorades es van convertir en un símbol d’estatus i elegància. «Ara bé, aquestes tenien fins i tot ratolins morts dins. Eren molt bruts, i per això és el país on es van desenvolupar els perfums», assegura la Quionia.

Deu tresors amagats al Museu d’Història de la Perruqueria de Raffel Pages

A les portes del centenari de la firma, visitem la col·lecció d’articles per als cabells més gran del món (14.000 peces) amb les germanes Carolina i Quionia, filles i netes d’una de les sagues d’estilistes més exitoses a Espanya i més enllà

El més llegit