La multipropietat domina la pilota

Lluny queda el romanticisme de fa dècades, quan els clubs de futbol eren propietat dels aficionats, dels socis. Fa temps que el futbol, amb excepcions estranyes i puntuals com les del Reial Madrid, el Barça, l’Athletic i l’Osasuna, va abraçar els codis dels negocis, sota la gestió de societats mercantils. Un fenomen que, amb la maduració de la indústria, ha acabat derivant en una tendència que acaba d’atrapar també, com a última víctima o beneficiari, el temps ho dirà, l’Espanyol: la multipropietat. Respiren els periquitos per desfer-se, almenys de manera majoritària, de Chen Yansheng, però esperen inquiets davant el que pugui suposar la compra del club per part de Velocity Sport Limited (VSL), la societat d’Alan Pace, que també controla el Burnley anglès. Des de l’Espanyol defensen que les dues entitats treballaran de manera autònoma, però les experiències dels hòldings futbolístics mostren que els fluxos entre clubs d’una mateixa societat sempre existeixen. Prohibició de la FIFA A escala global, Red Bull va ser fa gairebé ja dues dècades el primer gran grup a comprar clubs en diferents països. Molt abans, Mèxic es va acostumar per la força al fet que dos equips que s’enfrontaven al terreny de joc tinguessin el mateix amo. Una normalitat local que fa escassos mesos va rebre un dur revés internacional, quan la FIFA va impedir que Pachuca i León, tots dos del Grupo Pachuca, que també controla el Reial Oviedo, disputessin el Mundial de Clubs. El León va ser el damnificat, i el nord-americà Los Angeles FC es va quedar amb la seva plaça en el torneig. Aquesta circumstància, en el dia d’avui, no podria donar-se a Espanya, ja que el reial decret que regula les societats anònimes esportives (SAD) prohibeix que una mateixa entitat física o jurídica tingui més del 5% de dues entitats de la mateixa disciplina. Però sí que està passant a escala europea, cosa que està suposant un maldecap i un joc d’equilibris gairebé impossible per a la UEFA. ¿Podrien, en un futur, el Burnley i l’Espanyol participar en la mateixa competició europea? Sobre el paper, no. Però hi ha artefactes legals perquè ho puguin fer. Al seu dia, el Grupo Red Bull es va trobar amb aquest problema i la solució va ser que, a escala jurídica, deixés de ser propietari del Leipzig, tot i que en la pràctica mantingués el control del club alemany i del Salzburg. El mateix que va fer la passada temporada el City Group perquè el Girona pogués jugar la Champions en què també va participar el Manchester City. Un dels peatges va ser haver de tallar el flux de traspassos i cessions entre els dos equips. City, PSG, Milan, United... Aquest tipus de solucions generen molts dubtes i tenen una ètica i una estètica qüestionables, però la UEFA no pot posar portes al camp. Més de la meitat dels propietaris de clubs de la Premier League controlen un altre equip fora d’Anglaterra. Entitats històriques com ara el PSG, el Milan, l’Olympique de Lió i el Manchester United també han entrat en aquesta dinàmica. A Espanya, històrics com el mateix Oviedo, l’Sporting i el Saragossa coneixen ja la realitat en què se submergirà l’Espanyol. Ara bé, cada hòlding és un món. El City Group està creat per a la glòria de la matriu, del Manchester City, per expandir la seva marca i la de la propietat emiratiana. Red Bull aspira a ser una marca a través d’una identitat futbolística, amb Jürgen Klopp com a guru i el Leipzig com a punta de llança, que s’identifiqui amb els atributs socialment associats a la beguda energètica. El PIF, el fons sobirà saudita, posseeix quatre clubs a l’Aràbia Saudita per potenciar aquesta lliga com a referent mundial de cara al Mundial del 2034 i va comprar el Newcastle com a eina de sportswashing que pugui competir amb els grans europeus. L’equilibri Espanyol-Burnley Un cas similar al de l’Espanyol, a falta de conèixer infinitat de detalls, podria ser el de l’Udinese i el Watford, tots dos propietat de la família Pozzo, que també va ser la propietària del Granada. Són dos clubs amb fluxos econòmics, comercials i esportius, però cap està supeditat a l’altre, tot i que el rendiment de l’equip italià ha descendit en el torneig domèstic des que els Pozzo van decidir ampliar el negoci futbolístic. Un fet similar al que passa amb el Nottingham Forest i l’Olympiacos, propietat del grec Evangelos Marinakis. Caldrà veure com encaixa l’Espanyol en una realitat que, agradi o no, ja és imparable en el futbol.

La multipropietat domina la pilota

Hòldings internacionals amb diferents filosofies empresarials i esportives guanyen pes en el futbol, mentre les institucions que els regeixen miren de mantenir l’equilibri entre el negoci, l’ètica i l’estètica de les competicions.

Més de la meitat dels amos de clubs de la Premier tenen un altre equip fora d’Anglaterra

El més llegit