Un Barça perdut sucumbeix contra l’Arsenal en la final de la Champions

Dolor. El de sentir que no ha sigut suficient. El de veure que les circumstàncies et van superar. El de fallar el dia més important de l’any. El Barça es va enfonsar contra un Arsenal (1-0) que li va plantar cara i que no es va fer petit. Que va lluitar i que va esperar quan va haver de fer-ho. Davant això, les blaugranes no es van trobar el dia en què s’havien de reconèixer. Només calia que fossin ser elles mateixes i prou, però no oh van aconseguir. Les llàgrimes de Clàudia Pina. El gest esgotat d’Aitana Bonmatí. La mirada fulminant d’Alexia Putellas. Centenars de gestos deixaven entreveure l’angoixa de la plantilla del Barça quan l’àrbitra va assenyalar el final del partit. Perdre una final de la Champions fa mal. Però fer-ho de la manera que ho fan fer a Lisboa encara en fa més. L’equip es va decebre a si mateix. Va faltar al seu enteniment del futbol i no se’n va sortir. Des que va començar la final, al Barça li estava faltant alguna cosa. No s’acabava d’entendre en els metres finals i buscava passades en profunditat que no arribaven a bon port. Mentrestant, l’Arsenal es va mantenir a l’espera. Latent. Exhaurint tots els minuts que anava guanyant de vida amb un marcador igualat a zero. Vivint al filferro. Les gunners van pressionar sobre manera contra un Barça perdut. Hi va haver més d’un ensurt, però el que va inquietar més va arribar a la mitja hora. Paredes va fer entrar la pilota en pròpia porta, però per sort de les blaugranes, l’acció havia nascut en fora de joc. Era un avís per a navegants, una alarma que havia de fer despertar el Barça i aconseguir donar-li claredat. No va passar. El guant de Cata Coll Va haver d’aparèixer Cata Coll minuts després per posar un guant salvador. La portera va volar per rebutjar amb l’esquerra una pilota de Maanum que anava ajustada al travesser. L’Arsenal va clavar una envestida que va fer despertar els pitjors fantasmes d’un Barça que a la primera part no es va saber reconèixer. Les blaugranes estaven grises. Amb una absència de lucidesa que trasbalsava les mateixes futbolistes sobre la gespa. Se les veia angoixades. La pausa les va adormir. Es van tornar imprecises i van començar a errar controls i passades en els moments clau del partit. Van subsistir emboirades fins a la segona part, en què la reacció era imperiosa. El segon temps va ser aspre. Hi va haver moltes, massa, interrupcions, que van donar a l’Arsenal el guió de partit que buscava. I el Barça va mirar de trobar nous recursos. Pina i Ona van intentar xuts des de més enllà de la frontal, que van crear un perill que no havien creat fins llavors. Ewa Pajor aixecava els braços. Demanava a l’afició una empenta davant l’encallada que estaven experimentant. Amb l’entrada de Salma Paralluelo per Clàudia Pina el ritme del partit va canviar. El Barça li va posar un parell de marxes més i es va sentir més a gust construint amb la pilota als peus. El partit s’encalla Com a resposta això, l’Arsenal va compactar encara més les línies i va deixar un espai irrisori perquè el Barça es pogués alliberar. Unes quantes pilotades i més gestos de disgust van tornar a la cara de les blaugranes. La final s’estava encallant i es va acabar de pinçar quan l’Arsenal va trobar el que havia buscat durant una estona de la segona part. Un mal rebuig va acabar amb la pilota a les botes de Mariona, que va crear una jugada letal. Va servir la pilota per a Bethany Mead, que va assistir Blackstenius just perquè rebentés la bimba dins de la porteria de la mallorquina Cata Coll. La portera, que no s’ho creia, bufava fort. La resta va ser agònica. Corrien els minuts. Era un malson el que vivien. Superades i angoixades, la final se’ls esllanguia. I la pressa no és amiga de les bones decisions. Es van precipitar centrant pilotes sense sentit dins de l’àrea. El Barça va sucumbir a la maledicció. Cap entrenador havia guanyat mai en la seva primera temporada la Champions. Romeu no va aconseguir trencar la maledicció. El cop és fort i toca on fa més mal. En la identitat i en com un es veu a un mateix. Es van empipar i angoixar a l’adonar-te’n que van fallar quan semblava que no podia ser. Arsenal 1 - 0 Barcelona ARSENAL: Van Domselaar (7); Fox (8), Williamson (8), Catley (8), McCabe (7); Maanum (9), Little (7), Mariona Caldentey (9); Kelly (7), Russo (7), Foord (6). Tècnica: Renée Slegers (9). Canvis: Blackstenius (9) per Maanum (m. 65); Mead (7) per Kelly (m. 65); Hurtig (s. q.) per Foord (m. 85), Wubben (s. q.) per Russo (m. 91). BARCELONA: Cata Coll (6); Ona Batlle (5), Paredes (4), Mapi León (5), Rolfö (3); Aitana (6), Patri (6), Alexia (6); Graham Hansen (4), Pajor (4), Pina (4). Tècnic: Pere Romeu (5). Canvis: Paralluelo (5) per Pina (m. 62); Engen (5) per Mapi León (m. 78), Brugts (5) per Rolfö (m. 78). GOLS: 1-0 (m. 74), Blackstenius. ÀRBITRA: Ivana Martincic (5), croata. T. GROGUES: Kelly (m. 65), Paredes (m. 75). ESTADI: José Alvalade. ESPECTADORS: 38.352.

Un Barça perdut sucumbeix contra l’Arsenal en la final de la Champions

Un gol de la sueca Blackstenius deixa les blaugranes sense el seu quart títol europeu i amb un gust de boca molt amarg després d’un partit erràtic. Les jugadores de Pere Romeu no van saber trobar la comoditat ni l’encert en el seu futbol.

El més llegit