El Pau, parent meu de 18 anys, centrecampista de projecció ofensiva en el juvenil de la Damm, m’ensenya una foto al seu mòbil, amb orgull: se’l veu jugant un partit de futbol contra el Barça, quan tenia 8 anys, davant Marc Bernal i Lamine Yamal. Ha passat una dècada i, com ell, hi deu haver centenars de joves jugadors que recorden el dia en què van jugar junt amb Lamine, o contra Lamine. I això també val per als seus companys d’equip: l’alegria que desprèn aquest grup, la química que mostren fora i dins del camp, és contagiosa. Com el Pau, tots voldríem tenir una foto jugant amb Lamine, igual que fa uns anys hauríem pagat per rebre una passada de Messi al Camp Nou, o deixar que Ronaldinho ens fes un túnel. És així: també ens agrada el futbol perquè ens fa sentir més a prop dels jugadors. Els nostres ídols són projeccions de nosaltres mateixos, i veient-los és com si tornéssim a tenir 8, 10, 12 anys i encara juguéssim al carrer o a l’escola.