Ferran Corominas: "Vam jugar 10 minuts plorant, ens vèiem a Segona"

Els que van estar a Montjuïc aquella nit mai oblidaran el que van viure. L’Espanyol s’encaminava cap a Segona amb un 0-0 inamovible contra la Reial Societat, que no es jugava res, i el gol de Bodipo que salvava l’Alabès. El futur del club estava en joc quan Ferran Corominas va irrompre en el minut 91 per causar l’èxtasi de tots els periquitos. El 13 de maig del 2006 quedarà sempre per al record. Dinou anys després, toca una cita similar a Cornellà i l’exjugador de l’Espanyol (Banyoles, 42 anys) aposta per una salvació amb menys patiment. Va estar set temporades a l’Espanyol (2004-2011) i després va passar per l’Osasuna, el Girona, l’Elx, el Mallorca, aventures a Xipre, l’Índia... ¿Com porta la vida lluny del futbol professional? Jo tinc la carrera de Psicologia, però també vaig fer cursos d’Economia. A més de les meves inversions, ara jugo també a la Kings League. Aquesta setmana disputem la final a Itàlia amb l’Ultimate Móstoles del DJ Mariio. És divertit, m’ho passo bé. Vaig tenir una carrera llarga, ara mato el cuc amb la Kings. M’hauria agradat jugar tota la vida, però això no és possible. També tinc el curs de director esportiu i d’entrenador, però ja sap que el que més m’agrada és jugar i vaig tirant amb això. Han passat 19 anys del seu mític gol contra la Reial a Montjuïc. Un mes després de conquerir la Copa al Bernabéu contra el Saragossa, l’equip va estar molt a prop d’anar-se’n a Segona. ¿Què és el primer que li passa pel cap al rememorar aquell partit? Ja són anys, mare de Déu. Ens jugàvem molt, hi havia tensió, però jo vaig estar tranquil durant tota la setmana. Depeníem de nosaltres i creia que ho trauríem bé al nostre estadi. Em vaig equivocar. Tot es va anar complicant durant el partit. Vam tenir moltes ocasions, tres pals... Era un partit per guanyar 3-0 tranquil·lament, però no hi havia manera. Després va marcar l’Alabès faltant 10 minuts i es va fer el silenci. Allà va començar el drama absolut. No oblidaré mai com l’estadi complet es va quedar mut. Allò ja no eren nervis. Aquella fase va ser terrible, recordo uns quants jugadors plorant que ja no podien ni aguantar, ens queia tot al damunt. Vam jugar 10 minuts entre llàgrimes, ens vèiem a Segona. Ningú s’ho esperava al principi de la nit. Teníem la sensació que podíem estar tres dies jugant i no entraria la pilota. Per sort, va arribar el moment. El gol. ¿Recorda exactament com va ser la jugada? És clar. Va ser una acció a la desesperada. Jarque va penjar la pilota des del nostre camp, van saltar alguns jugadors per pentinar-la i la va tocar Pandiani. Després la va desviar un defensa i jo vaig anar a la segona jugada, en la caiguda a la diagonal. Vaig poder controlar-la i vaig xutar ràpid. No va ser el millor xut de la meva vida, però mira, quan no la toques perfecte entra. I, després, la bogeria. Quan veig les imatges encara m’emociono. Se’m posen els cabells de punta. Em veig allà pàl·lid, desencaixat, amb un pentinat que tela [somriu]. Vaig començar a córrer per la pista, vaig agafar una cadira, la vaig tirar a l’aire, em van abraçar tots... De bojos. Va fer feliços milers de periquitos. ¿Encara l’hi diuen pel carrer? Sí, la gent de l’Espanyol que em reconeix m’ho comenta. Em continuen recordant que eren a l’estadi aquella nit i com ho van viure. Són coses que queden per a tota la vida, moments bonics que sempre agrada recordar perquè hi va haver un final feliç. Baixar a Segona amb tot el projecte de l’estadi en marxa hauria sigut un pal increïble per al club i l’afició. El futur depenia d’aquell partit i ho vam tirar endavant. Va ser un ‘sort, el patiment s’ha acabat’, un alliberament total. No va ser com el gol que vaig fer a la final de la Copa del Rei. Allò van ser tot alegries, era un títol. També vaig marcar a l’anada i la tornada de les semifinals de la UEFA, però d’això ningú se’n recorda. El gol que sempre em comenten és el de la salvació. El context actual és molt similar. L’Espanyol té només un punt més que llavors i depèn de si mateix a casa davant un rival que ja no es juga res. És tot molt semblant. El Las Palmas, a més, ja està descendit. Pot ser perillós perquè no tenen pressió i compten amb jugadors de qualitat. I alguns acabaran contracte i voldran donar una bona imatge. No pots fiar-te’n. Recordo que dèiem: "A aquesta gent de la Reial què els passa, que van com motos». Vam dominar sempre, però ells no van regalar. No semblava que no es juguessin res. Des de la seva experiència, ¿què recomanaria als jugadors de l’Espanyol per a dissabte? L’Espanyol ha de passar per sobre del rival. Cal sortir a foc, agressius des de l’inici i generar moltes ocasions, com vam fer nosaltres. Jo he vist l’equip amb molt bon nivell en la segona volta, amb una implicació màxima i bones incorporacions. Manolo transmet aquest esperit de lluita, agressivitat i entusiasme. Això no falta mai. L’encert ja és una altra cosa, de vegades es té, de vegades no. ¿Tem que si marca aviat el Leganés contra el Valladolid pugui disparar-se el nerviosisme a l’estadi? Cal tenir confiança. Segur que sortirà tot bé. És veritat que si s’avança el Leganés aviat poden entrar els nervis perquè el jugador s’assabenta de tot. Tot i que siguis sobre la gespa en el teu partit saps perfectament el que passa a l’altre, com ens va passar a nosaltres amb l’Alabès i aquell silenci. A veure si ens posem per davant a la primera part, encarrilem el partit i tot és més fàcil. L’Espanyol és de Primera, però no s’ha d’arribar al minut 91 amb tot per resoldre. No cal patir tant. Es passa fatal.

El més llegit