Un Barça salvatge obre una nova era

Indòmit, incorregible, però sobre tot salvatge, el Barcelona va arrossegar el Reial Madrid a la seva trituradora emocional en un clàssic de llegenda. Un manicomi en què no va quedar clar qui podria arrencar-se les pors per assaltar la grandesa. L’equip de Flick va sortir lliure de la camisa de força, i potser també campió, tot i que abans hagués de veure com Szczesny, ja en el temps afegit, li negava a un Mbappé pletòric el seu quart gol i l’àrbitre Hernández Hernández, desconcertant tota la tarda, anul·lava per mans un gol a Fermín amb què acabava tot. "El que és meravellós, tot i que ningú ho experimenti mai, és que una cançó, aquesta il·lusió meravellosa de moviment, acabi en silenci", escrivia el Pulitzer Percival Everett. És en silenci, amb les butaques per fi quietes a Montjuïc i els crits una altra vegada atrapats a la panxa, quan un entén millor aquest Barcelona sorollós i d’extrems. L’equip de Flick va vèncer per quarta vegada aquest curs al d’Ancelotti, a qui ja va arrabassar la Supercopa de l’Aràbia Saudita i la Copa de La Cartuja, i es va posar la Lliga a l’abast, amb set punts d’avantatge amb nou per jugar-se. Una distància molt més anímica que numèrica. El Barça es veu obrint una era; el Madrid, tancant-la. El dissident grup d’Ancelotti va creure que apareixent amb dos gols del seu jugador franquícia, un Kylian Mbappé que corria cap a la gesta amb cara de no entendre res, en tindria prou amb protegir-se i esperar. Sense adonar-se que el Barça de Flick navega millor cap amunt i en riu de sang, com el diabòlic Kurtz del Cor de les tenebres de Conrad. El Madrid, que va construir la seva llegenda a partir d’aixecaments sovint inexplicables, es va veure perdut abans del descans. I amb la cella d’Ancelotti petrificada, signe de frustració davant els quatre gols que van marcar els blaugrana en 25 minuts d’èxtasi. Flick no s’havia deixat portar pels corrents d’opinió ni per la gestió d’egos del vestidor, sinó per les mateixes sensacions i urgències que el van animar a alinear Eric Garcia i, sobretot, Gerard Martín en l’eliminació continental a San Siro. Una caiguda amb què l’entorn va tornar a l’argumentari victimista que al seu dia va saber negar Cruyff. Flick va calcar l’onze de Milà, demostrant que el que havia passat llavors no faria canviar el seu pla vital. El guió d’Ancelotti en el seu últim clàssic va tenir més a veure amb la supervivència que amb la convicció. El cúmul d’absències en defensa, més greu encara per culpa d’una planificació en la qual només hi va haver espai per a la purpurina de Mbappé, va portar a una línia defensiva confeccionada a partir de retalls que el Barça va despullar. Perquè Lucas Vázquez, a qui no es vol renovar, va tornar a enfonsar-se a la vora dreta davant l’èxtasi de Raphinha; perquè Fran García, sospitós fins i tot per al seu entrenador, poc va poder fer quan Lamine Yamal va treure el llenç per dibuixar corbes; i Tchouaméni, obligat una altra vegada a reciclar-se com a central al costat d’Asencio, va tornar a preguntar-se per què dimonis van pagar prop de 100 milions d’euros per ell per ser algun dia qui governés el centre del camp. De Güler, la titularitat del qual va servir per sentenciar Rodrygo, amb prou feines hi va haver notícies. Tampoc d’un Vinícius de gestualitat absent. Posats a entendre el funcionament del Barça, que sempre necessita una espurna per activar-se, Montjuïc no va tremolar amb els dos primers gols de Mbappé. En el 0-1, Cubarsí va rebutjar malament quan el francès avançava en fora de joc i Szczesny el va atropellar amb poca traça. No es va corregir el polonès amb el penal. Mentre que en el 0-2, el VAR no va reclamar l’atenció de l’àrbitre Hernández Hernández davant una possible falta de Valverde a Lamine que va precedir el contraatac. El Madrid va rebutjar el seu avantatge i es va tancar, com si reclamés la tempesta. Eric va clavar un cop de cap en l’1-2 després que Ferran Torres prolongués un córner picat per Olmo. Lamine va dibuixar l’empat amb el gest més burocràtic possible. Què menys. Realitza obres d’art amb els peus. Ceballos i Mbappé es van enredar davant Pedri en el 3-2 materialitzat per Raphinha, just abans que el brasiler engolís Lucas en un 4-2 que, havent-hi Barça pel mig, no podia ser definitiu. Cubarsí va caure i va haver d’entrar Christensen. El Madrid va comprendre que amb Modric podria guanyar en seny en el centre del camp. I el Barça, tan contradictori, desnaturalitzat quan va voler ser pacient i calculador, just el que no és, es va veure de sobte desconcertat. Cansat. I penant un error d’Iñigo perquè Mbappé prengués el seu hat trick i fes pensar que el que s’havia vist a San Siro podia reproduir-se a Montjuïc. Flick es va desesperar al veure com l’àrbitre negava unes mans clares de Tchouaméni. Encara més quan va avortar la celebració d’un moment que no va ser, el gol de Fermín. El Reial Madrid se sabia lluitant contra un autèntic impossible. El Barça, contra una era, contra un temps que ara és seu.

Un Barça salvatge obre una nova era

L’equip de Hansi Flick acaricia la Lliga guanyant el seu quart clàssic al Madrid, aquest cop aixecant un 0-2 i malgrat els tres gols de Mbappé.

El més llegit