Lamine, més ràpid que la història

Va ser d’aquelles escenes que, sovint, passen desapercebudes en un camp de futbol. Va passar a La Cartuja, a la final de Copa conquerida davant el Reial Madrid, quatre dies abans del seu èxtasi contra l’Inter. Lamine Yamal per fi es treia la gorreta i sortia a escalfar mostrant els seus cabells tenyits de groc –"ho vaig fer perquè m’avorria", somriu–. La música sonava, els seus companys xerraven i feien saltirons. Però ell es va quedar sol al centre del camp. Va agafar una pilota i es va posar a fer malabarismes. Cada un més rocambolesc. Se sabia observat i semblava disfrutar de l’escena. Es passava la pilota entre els turmells, se la pujava al coll i la feia desfilar pel genoll, com si hi hagués un fil invisible que l’unís a l’esfèric, la seva raó de ser. L’episodi va tenir un regust a aquell escalfament protagonitzat per Diego Armando Maradona amb el Nàpols abans de la final de la Copa de la UEFA contra el Bayern del 1989, amb el Live Is Life d’Opus com a banda sonora. Lamine sap que el focus està posat sobre ell i que d’allà no es mourà. Així que mira de disfrutar-ho i portar-ho al seu terreny, el de la diversió. Assumir la responsabilitat Potser no hi ha precedents d’una exhibició d’algú tan jove, beneïts 17 anys, en un partit tan capital de la Champions. El Barça-Inter de la fresca nit del 30 d’abril a Montjuïc serà recordat per l’apoteosi de Lamine Yamal, per la seva obra mestra davant d‘un Inter que passa per ser el millor equip defensiu d’Europa. El noi va aixecar el dit per assignar-se la responsabilitat de ser qui aixequés el Barça d’un 0-2 que en un altre temps hauria portat l’equip al cementiri. Per si no fos prou, Koundé, l’heroi de la Copa, es va lesionar el bíceps femoral de la cuixa esquerra i es perdrà, com a mínim, el partit de dissabte contra el Valladolid, la tornada de la Champions i el clàssic. Simone Inzaghi va haver d’anar variant el seu pla defensiu i sol·licitar ajudes de quatre i cinc futbolistes a mesura que el marcador principal de Lamine, el carriler de 27 anys Federico Dimarco, s’anava rebolcant per terra. El pobre defensor no va aguantar ni una hora. Va ser Dimarco qui va anar per terra quan Lamine Yamal, en plena òpera, el va superar per velocitat –primer– i per agilitat en la retallada –després– abans que Sommer evités un gol antològic. Tot i que a l’acció de l’1-2, tres minuts després que Dumfries marqués el primer dels seus dos gols, ni tan sols cinc futbolistes de l’Inter van saber què fer quan Lamine va estabilitzar el seu cos i va dibuixar una rosca que va fer embogir a la grada el seu pare, Mounir. Embotit en una samarreta del Barça amb el nom del seu fill, a qui té estampat al costat d’ell al saló del seu pis, Mounir es va agafar a la tanca i la va fer tremolar. "Per bé o per mal, Lamine Yamal", li encanta dir al patriarca, el seu principal groupie i que a les xarxes socials, sempre amb música hip-hop de fons, acostuma a recordar que ningú li cuinava millor que ell les aletes de pollastre. Sempre amb molt de condiment. En una societat que sempre ha necessitat la comparació amb el passat per entendre el present, la memòria trasllada Leo Messi amb el Barça. Amb 18 anys, el febrer del 2006, la Puça es va doctorar a Europa a Stamford Bridge davant aquell Chelsea que José Mourinho va convertir en un dels equips més temibles d’Europa. Messi, enganxat a la línia de l’extrem dret, queia i s’aixecava davant la desesperació d’Asier del Horno, qui, fart, va acabar per caçar-lo i guanyant-se l’expulsió. Però encara eren els vuitens de final d’una Champions que el Barça guanyaria a París, tot i que sense Messi, lesionat. La precocitat, tantes vegades traïdora en el futbol, també ha sigut necessària en la creació de mites longeus. Edson Arantes do Nascimento, és clar, Pelé, va conquerir el Mundial de Suècia del 1958 amb 17 anys. I ho va fer mentre ell mateix deia que ho veien com "una mascota". Dimecres a la nit, mentre els highlights amb les accions de Lamine Yamal es multiplicaven i ja havia acabat l’homenatge que li van fer els seus companys pels seus 100 partits amb el Barça (Pelé va assolir els 100 al Santos amb 18 anys i 319 dies), els seus companys de professió l’omplien d’elogis. Des d’Erling Haaland, davanter del Manchester City –"aquest noi és increïble", va publicar el noruec amb l’acció en què va deixar estirat Dimarco–, fins a l’exblaugrana Thierry Henry, que, en plena entrevista a la CBS, va demanar a Lamine que li regalés la seva samarreta quan vagi a presenciar el pròxim clàssic de la Lliga a Montjuïc. "Però tu em dones la teva", li va respondre Lamine amb prou facilitat per compassar una voràgine mediàtica que encara anirà a més. Ronaldo Nazario va guanyar la Pilota d’Or amb 21 anys i 3 mesos. El més precoç. Però Lamine va més ràpid que la història.

Lamine, més ràpid que la història

No hi ha precedents de futbolistes tan precoços (17 anys) capaços de protagonitzar una exhibició com la del noi de Rocafonda en una semifinal de Champions. Ronaldo Nazario, el més jove a guanyar la Pilota d’Or, ho va aconseguir amb 21 anys.

El més llegit