La nit del Leganés se’m va acudir tocar-li la cara a Hansi Flick, bé, acariciar-l’hi pel partit tan lamentable que havia fet el seu equip. Jo, que no tinc xarxes socials (i tot això que guanyo), sí que tinc un grup de WhatsApp d’amics (de l’ànima) en el qual parlem d’això i d’allò.
Doncs bé, l’endemà del meu text, van començar a dir-me de tot. Bé, de tot entre amics, és clar, no tal com van ara les xarxes socials. La majoria d’ells (tots molt, molt, bona gent) em deien que si volia continuar criticant la gestió de Joan Laporta i els seus amics "formidable, Emilio, endavant, estem amb tu", però (sempre hi ha un però) "a Hansi Flick, ni tocar-lo, és el nostre profeta, el nostre Messies, el tio que ens ha tornat la il·lusió, així que vigila, Emilio, vigila".
Bé, doncs avui tornaré a rebre una tona de retrets. Ho sento però arriben els dos mesos decisius de la temporada, el Barça està perseguint el triplet i l’equip miraculós de Flick acaba de protagonitzar els dos pitjors partits de la temporada, a Leganés i a Dortmund, consecutivament.
Partits, senyors, que l’equip ha resolt i ha salvat la cara, tant per seguir enganxats a LaLiga com per ficar-se, sis anys després, en semifinals de la Champions, ¡amb dos gols del seu rival en pròpia porta!
El Barça, que a Alemanya va perdre el seu primer partit del 2025, ha salvat el tipus, després de tants i tants elogis, dirigit per un Messies, amb un gol en pròpia porta de Jorge Sáenz i un altre del futbolista algerià Remi Bensebaini. El Barça, que suma ja la barbaritat de 147 gols en aquesta campanya, està fresc com una rosa gràcies a dos autogols.
Ho sento, amics, però és per donar una volta al tema. Flick viatja a Alemanya amb un 4-0 i, en el seu partit 50 amb el Barça, descobreix el que nosaltres portem patint un munt d’anys que, de tant en tant, molt de tant en tant, el Barça fa aquestes coses, aquests partits i ahir a la nit, no siguem xulos ni ingenus, com diria Carlo Ancelotti, teníem els collons per corbata.
M’és igual que els meus amics m’assenyalin i turmentin. Allò de Leganés va ser impresentable, senyor Flick, Messies de la meva tribu. I allò de Dortmund va ser encara més trist, impotent, boig i, sobretot, preocupant. Això sí, els dos partits es resolen amb un "el més important era guanyar" i un "el més important era passar". Dos arguments indignes, perdó.
Formidable, felicitats, culers.