Un escut contra el mur groc

El Westfalenstadion de Dortmund, una cosa així com un avern encaixat entre vuit enormes pilars grocs, va molt més enllà del relat. Fins i tot el formigó imposa. Els que alguna vegada hi han jugat parlen del soroll que surt del seu famós mur d’aficionats, de la reverberació, de com un pot desconcentrar-se en moments concrets davant l’amuntegament d’estímuls. I, és clar, després queda la mística i les velles històries dels que allà van triomfar. El Barça, a una cantonada de les semifinals de la Champions, defensa al territori del Borussia el 4-0 de l’anada, avantatge que els blaugranes mai van perdre en la seva història en les competicions europees, i que el Dortmund tampoc va ser mai capaç d’aixecar. La confiança en el futbol, no obstant, sempre s’ha pagat cara. És aquest un esport en el qual costa poc mirar enrere, per molt que el present ofereixi uns senyals ben diferents. Si bé el Barça va superar 38 de les 43 eliminatòries continentals en què va guanyar el partit de casa, també és cert que va llançar per la borda les tres últimes. ¿I saben quins van ser els dos últims precedents? Sí, els ensorraments a l’Olímpic de Roma en els quarts de la Champions del 2018 (4-1 al Camp Nou, 3-0 a Roma); i a Anfield en les semifinals del 2019 (3-0 a casa i 4-0 fora). Sí, era aquell ja el Barça que, sota la presidència de Bartomeu, accelerava cap a la ruïna esportiva, econòmica i institucional, i amb un vestidor en el qual els egos i els contractes al vestidor que asseguraven una jubilació d’or torturaven el sofert Ernesto Valverde. Res és com abans, menys la imprevisibilitat del futbol. Els que analitzen el portentós Barça de Flick es recreen amb els arguments que expliquen la il·lusió de la triple corona (Lliga, Champions i Copa del Rei, més enllà de la Supercopa de l’Aràbia conquerida al desembre que serveix com a adorn a totes les altres coses). Però a mes i mig que s’abaixi la persiana a la temporada i amb les cames cada vegada més cansades, la il·lusió i el convenciment de formar part d’una missió col·lectiva serveixen com a inhibidors de tot contratemps. Allà queda l’èxtasi amb què es va celebrar el triomf a Butarque gràcies al miraculós tackle d’Iñigo Martínez. O com aquesta lesió que ha deixat Balde fora de combat incrusta un jove Gerard Martín cada vegada més convençut de les seves possibilitats. Tot, sense deixar de banda les sospites que pugui generar l’acumulació de partits de futbolistes com Kounde i Lamine Yamal, intocables a la banda dreta, o la cura extrema que exigeixen les fibres de Dani Olmo, que podria jugar aquest dimarts uns minuts en el seu etern procés de caiguda i recuperació. El Dortmund somia amb activar la metxa de l’eliminatòria malgrat la pobríssima imatge deixada a Montjuïc, i per molt que la seva posició a la Bundesliga (vuitens, fora dels llocs europeus i a 27 punts del líder, el Bayern) parlin de la seva inconstància. Ni tan sols té pàgines a què recórrer en la seva història. El marge més gran que han remuntat al seu estadi en competicions europees ha sigut un 2-0 en contra (i només una), quan va tombar el Rangers en els penals a l’extinta Copa de la UEFA de la temporada 1999-2000. Res d’això vol escoltar ni llegir Hansi Flick, motivat com està amb un present que ha portat el barcelonisme a una talaia emocional, però que també té al cap que s’enfronta al finalista de la Champions passada. Un rival que, a més, va mostrar símptomes de millora el cap de setmana passat amb el seu empat a Múnic. Però, és clar, Flick ha guanyat el Dortmund les set vegades que l’ha tingut davant, i s’ha convertit en un dels seus assots més grans, amb un balanç golejador a favor de 22 a 8. No estranya que el president Joan Laporta, el gran responsable de la seva contractació, estigui desitjant plantar-li la renovació davant els nassos i així enaltir una obra de govern sostinguda des del camerino.

El més llegit