Per una moto se’n va anar tot a fer punyetes. Per una dissortada motocicleta que no feia res de bo, aparcada enmig d’un revolt amb terra, entre llambordes, a 37 quilòmetres de la meta de Roubaix, es va acabar l’espectacle. Tadej Pogacar se’n va anar al terra i Mathieu van der Poel, disparat cap a la victòria. Eren els dos herois, la parella amb màgia, els ciclistes més espectaculars, que van haver finalitzar el mà a mà com si s’acabés la pel·lícula abans d’hora, i no pels cineastes, sinó per un error de la sala de projecció.

Es dirà que Pogacar va traçar malament, segurament, però una moto de fotògrafs va enterbolir la festa, va enfonsar les aspiracions del campió del món i va impulsar cap a la tercera victòria consecutiva Van der Poel, a 46,9 quilòmetres per hora. Tres triomfs seguits. No passava des de 1980, quan ho va aconseguir una altra llegenda del ciclisme, Francesco Moser. Ni una crítica a Van der Poel, que ha fet de l’Infern del Nord el seu jardí particular, amb un domini espectacular i encara més engrandit per la fúria de Pogacar, que va demostrar que té una Roubaix a les cames, amb o sense el permís del net de Poulidor.

Pogacar va ser el que va posar l’espectacle i el que va demostrar que no necessitava l’experiència de disputar algunes París-Roubaix per aspirar al triomf, tal com van fer, per exemple, Eddy Merckx i Bernard Hinault, els dos últims guanyadors del Tour que han triomfat entre llambordes perverses.

Gairebé ni va importar que Pedersen arribés tercer i Van Aert, quart. Glòria a Van der Poel i Pogacar, i que desballestin la maleïda moto que va enterbolir la carrera.