La pressió flickniana

En una sola nit, i amb Europa per testimoni, el Barça de Flick va acreditar el que és. Un equip que ataca de manera endimoniada i defensa com si li anés la vida a cada pilota dividida. OFEGAR I ASFIXIAR. No dona treva aquest equip. Va ofegar el Barça al Dortmund. El va ofegar de tal manera que arribat el minut 10 de partit tenia una aclaparadora possessió, superior al 70% firmant fins a quatre rematades, dos d’aquestes superbes, una de Lamine Yamal i l’altra de Lewandowski, escopides totes duess per les mans de Kobel, el meta de l’equip alemany. Estava arraconant el conjunt de Flick el seu rival tenint el seu primer, i veritable gran argument, en la pressió. Portava el tècnic alemany els seus dos laterals, especialment Koundé a 70 i 80 metres de la porteria de Szczesny. Balde, per l’altre costat, exercia pràcticament d’extrem pel flanc esquerre. I a través d’aquesta pressió, el Dortmund quedava submergit en un laberint. No li trobava sortida. I quan la va trobar va ser, sobretot, perquè les cames dels blaugranes no estaven ja tan fresques, condicionades pel tremend esforç físic del Barça, a qui se’l va veure cansat. Llavors, el conjunt alemany va descobrir l’àrea de Tek en els minuts finals de la primera meitat. I en la segona part, el mateix. O sigui, la pressió per bandera per dominar el Dortmund. LA PUNTADA DE PEU DE LAMINE YAMAL. Va entrar en el partit com un dimoni. Semblava posseït. Cada vegada que el jove extrem tocava la pilota s’encenia el llum a Montjuïc, sense necessitat d’activar els milers de telèfons mòbils que van dotar la grada de l’estadi d’un escenari similar a un concert. I al mig hi havia Lamine Yamal, capaç com va ser de realitzar una elàstica, aquest regat que és patrimoni de Ronaldinho on la pilota es troba enganxada al peu com si fos una mateixa cosa. Va arribar amb perill, va espantar el Dortmund, es va oblidar en aquesta mateixa jugada de mirar a la seva esquerra on l’esperava un solitari Lewandowski i va preferir acabar la jugada, malgrat que no tenia angle. I la física l’hi va acabar demostrant. Però Lamine Yamal no es deixa vèncer pels errors, inventant jugades d’atac a cada una de les seves accions fins que va deixar una preciosa puntada de peu en el 4-0. LA PISSARRA DONA GOLS. Ni 17 minuts de partit i el Barça ja havia llançat quatre córners. No va trobar recompensa a aquest impuls inicial, però l’estratègia de Flick li va acabar donant un veritable tresor. Era una falta lateral. I estava treballada des de la pissarra. Treta va ser per Fermín, l’encarregat de les accions a pilota aturada, per dipositar a la gespa de Montjuïc tot el que havien treballat en els dies previs. L’andalús va firmar un centre llarg dirigit amb precisió al capdavant d’Iñigo Martínez, que va connectar llavors amb Cubarsí. O sigui, els dos centrals ubicats a l’àrea alemanya transformats en armes d’atac. I la pilota, que entrava sigil·losament a la meta del Dortmund, va rebre un últim toc de Raphinha quan estava a punt de traspassar la línia de gol. Un toc perillós perquè estava el brasiler en una posició incòmoda, encara que verificada al final pel VAR. I DE JONG AGAFA EL TIMÓ. Després de mesos, es diria que anys i anys d’absolut recel i desconfiança, Frenkie de Jong se sent el líder de l’equip. Ell i Pedri. Pedri i ell. No importa l’ordre perquè la pilota transita feliç entre tots dos. En el cas del neerlandès ha sigut investit de tot el poder per ser el cap. Flueix sobre el camp, disfrutant fins i tot de la seva condició de peça defensiva. Roba pilotes que es converteixen després en gols al galop. Frenkie és feliç. I Flick, l’entrenador que li ha concedit tota aquesta autoritat futbolística, també. Juga alliberat, sense sentir cap pressió quan la pilota reposa als seus peus. Tan sols va fallar dos passades Frenkie en una nit d’un partit irreprotxable.

El més llegit