Va passar dissabte. Una pancarta que reflectia el rostre del col·legiat Del Cerro Grande, amb una diana apuntant-li a la cara.

L’aparició d’aquesta pancarta em va resultar impròpia de la maduresa, el sentit comú i el respecte que ens hem guanyat durant 88 temporades a Primera Divisió (sent el setè equip en la classificació històrica de la categoria) i 6 a Segona. Apostar per la violència no és el camí.

El club va emetre una nota, per a mi de manera encertada, en què lamentava i condemnava qualsevol tipus de violència que pugui generar-se des d’algun grup que porti els colors del RCD Espanyol. Evidentment no es pot controlar tot el que es comunica des de l’exterior, però quan es comunica alguna cosa, tot i que sigui des d’una pancarta, s’espera una resposta. I aquesta només pot ser negativa pel col·lectiu a qui va dirigit, a més de venjativa.

Encara tinc algun amigot en el col·lectiu dels àrbitres que m’assegura que la pancarteta no ha agradat gens. Preparem-nos. Aquesta Lliga s’acaba amb un apassionant Espanyol-Las Palmas que jugarem a casa. ¡Ull!, ¡compte!

Si al col·lectiu arbitral li dona la gana ens poden fer baixar. Així de clar. Ja ho van fer fa dos anys i ho poden tornar a fer ara emparant-se en judicis esportius, tot i que sapiguem –ells també– que en el fons no és així. Siguem hàbils i juguem la partida amb intel·ligència i ironia.

No és el camí

Espero i desitjo que el Comitè d’Àrbitres, que amb raó tan indignat està amb aquesta pancarta, tingui en compte la molèstia i el posicionament del club amb aquesta, així com alguna humil aportació com aquest article, però també ha de reflexionar sobre algunes decisions que clarament han traspassat la justícia esportiva i s’han transformat en vendettas personals. Aquest tampoc és el camí, perquè després van demanant un respecte que ha de ser bidireccional. Reial Club Esportiu Espanyol: des de 1900, respecte, dignitat i orgull. Tot i que sobra la diana que apunti a un cap. Però hi insisteixo: respecte.