Les seccions del Barça perden pistonada en ple èxit del futbol

El Palau Blaugrana ja és molt vell. Construït el 1971 i camí d’entrar en la tercera edat sense que s’entrevegi, ni tan sols a llarg termini, un nou temple a l’Espai Barça per acollir les seccions professionals del Barça, viu un moment delicat. Al seu costat s’alça un modern i atractiu Camp Nou, mentre el vell Palau, dotat d’una ànima singular capaç de crear atmosferes màgiques, està submergit en una crisi que no és únicament conjuntural. L’enorme esquerda econòmica provocada per la pandèmia ha afectat de tal manera l’entitat que va haver d’introduir, coincidint amb l’arribada de Joan Laporta a la presidència (març del 2021), grans retallades en els pressupostos del bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei sobre patins. Són temps d’austeritat que minimitzen i perjudiquen de manera directa els projectes esportius i generen, alhora, una forta discussió social. A més, cada vegada hi ha menys inversió perquè els comptes de les seccions impacten, i de manera directa, en el fair play salarial que exigeix LaLiga, cosa que penalitza la singularitat del Barça com a club poliesportiu. El Palau, que va ser un símptoma de salut del club en l’època nuñista i focus de tensió en la primera etapa laportista, és de nou un niu de descontentament esportiu i fins i tot social. Es una situaci cíclica i, alhora, fins i tot perversa. Quan el futbol funciona de meravella –el Barça de Flick és hegemònic a Espanya i a Europa, ja que porta més gent que mai a Montjuïc– les seccions entren en un perillós declivi. N’hi ha prou amb veure el bàsquet, que ha passat del luxe i el malbaratament exemplificat a la figura de Mirotic i Jasikevicius a l’austeritat: ni un fitxatge malgrat la plaga de lesions i les retallades. Quan va aterrar Laporta, la tisora va indicar que s’havien de reduir tots els pressupostos en un 20%. Però, curiosament, ara estan tornant a nivells econòmics previs a aquestes reduccions i l’equip –el canvi de Grimau per Peñarroya– no millora. Més aviat involuciona, i firma el pitjor registre des que es va fundar l’ACB el 1982. Va setè a la Lliga amb 12 victòries i 10 derrotes, fet que delata la debilitat de l’equip de Peñarroya, a qui, potser, la falta de diners –no hi ha ni per a una liquidació– l’ha mantingut en el càrrec acompanyat per l’estranya gestió de Josep Cubells, el directiu responsable d’aquesta àrea. Sempre deficitàries Per definició, les seccions han sigut sempre deficitàries, una situaci que han anat assumint les successives directives. Però, a canvi, han proporcionat una mirada única del que és i representa el Barça. Les retallades inicials de l’etapa Laporta han minimitzat, però, la seva capacitat de creixement, i li han restat potència. No només ha passat amb el bàsquet. També amb el futbol sala, eliminat de la Copa del Rei i desaparegut de l’elit europea, que la decisió de canviar d’entrenador (va marxar Jesús Velasco, va arribar Tino Perez) tampoc no li ha sortit bé. Al maig es disputarà la final four de la Champions a Le Mans (França) i hi ha dos clubs espanyols en les semifinals: Cartagena Costa Cálida i Illes Balears Palma. Ni rastre del Barça, l’últim títol continental del qual es remunta al 2022. Igual es troba l’hoquei patins. Edu Castro va deixar la banqueta després de set temporades, va conquistar en el seu adeu la Lliga i la Copa del Rei i va aparèixer David Cáceres, promogut des de les categories inferiors. La falta d’estabilitat –s’han substituït tots els entrenadors en tres de les quatre seccions– ha anat unida a la cada vegada més evident falta de diners. Queda, però, l’handbol com a amo gairebé dictatorial d’aquest esport a Espanya, a més d’haver-se reconstruït i de la mà de Carlos Ortega, que s’ha mantingut en el seu lloc en els últims cinc anys. Ha guanyat dues Champions (2022 i 2024), per la qual cosa es va activar la seva clàusula per firmar fins al 2027, després d’augmentar el palmarès del club amb tres Lligues i tots els títols nacionals en joc. Però el Barça no té, ni de lluny, la capacitat financera del Veszprém de Xavi Pascual, que ja ha tancat per al 2026 el fitxatge del blaugrana Emil Nielsen, el millor porter del món, ni s’acosta a la dels clubs alemanys. El Kiel ja va acordar emportar-se fa un any Pérez de Vargas, que ha patit una greu lesió que li impedirà acomiadar-se del Palau. Aquesta inestabilitat es trasllada als càrrecs executius. El juny del 2024 Xavi Budó va deixar de ser el director dels esports professionals i, després de sis mesos d’interinatge, assumida aquesta funció provisionalment per Manel del Río, la junta de Laporta ha elegit Xavi O’Callaghan. Va ser nomenat el gener passat, però el problema persisteix. No hi ha diners, el fair play ofega, els equips no milloren, els tècnics passen i al Palau només li queda la seva vella ànima, mentre al seu costat s’aixeca l’imponent Camp Nou.

Les seccions del Barça perden pistonada en ple èxit del futbol

El Palau, el gran estendard del relat nuñista i focus de tensió en la primera etapa laportista, és, de nou, un niu de descontentament esportiu per les retallades

Les exigències del ‘fair play’ de LaLiga han forçat la desinversió general

El Barça de bàsquet ha firmat el pitjor registre a la lliga des que es va fundar l’ACB el 1982

La inestabilitat es trasllada des de les banquetes fins als càrrecs executius de les seccions

El més llegit