Accidents de la qualitat

Hi podia haver hagut qualsevol resultat i al final van guanyar els accidents de la qualitat, aquesta mena de destí maleït que donen al futbol el pebre o les llàgrimes, fins que una mà o una altra, la groga o la blaugrana, que ahir era de color negre, tenen la sort d’esvair la il·lusió a qui la mereixia. El futbol –i naturalment també els jugadors, però no tant l’atzar que els deriva cap a la victòria o la derrota– són aquells impostors sobre qui va escriure Kipling, que havia d’haver sigut àrbitre. Tot i que amb ell tots els partits s’haurien acabat en empat. Aquest, precisament, el partit en què Pedri va explicar per què és el millor després de Kubala i de Messi al Barcelona, va ser un d’aquells partits en què qualsevol bàndol podia tenir la sort o la mala sort. No l’arbitratge, que és una vulgaritat que no poden evocar els cavallers del futbol. Guanya, deia Helenio Herrera, qui fa entrar la pilota, i ahir va entrar dues vegades, tot i que l’altre, és a dir, el que no va guanyar, mereixés encertar el doble o triple que el contrincant. El partit va ser d’una extraordinària noblesa, em va semblar a mi, que volia que guanyessin tots dos, i aquesta és una bestiesa que el temps no em deixarà veure, perquè el futbol obeeix a la voluntat de guanyar, l’horrible evidència de perdre. El Barcelona semblava de nou un equip destinat a dir aquí adeu a LaLiga, perquè la Unió Esportiva podria més que els seus internacionals, inclòs el polonès. Però en el futbol s’acaben imposant, tard o d’hora, els accidents de la qualitat. Si Olmo no hagués sigut en aquell passadís estret per on va entrar, sense remei, la pilota que li va enviar Lamine Yamal, si hagués estat qualsevol dels que, al Barça, s’enreden abans de pensar per on l’espera el forat, el resultat hauria trigat en ser un o altre. I ves a saber què escriuria ara un servidor d’una derrota blaugrana a prop de Las Canteras. Després de l’acció del golejador de la selecció i del Barça, la UD va estar a punt, més d’un cop, de capgirar la sort i recordar que no és la primera vegada que fa mossegar la gespa, i fins i tot la sorra, a l’ambició blaugrana.

El més llegit