A ls anys 90 conduir borratxo no era delicte, i socialment, en determinades situacions, estava normalitzat. Tampoc era delicte el maltractament a les dones. Els marits encara pegaven "el normal". El 1997, Ana Orantes va parlar de tota una vida de maltractament en una entrevista que li va costar la vida, perquè, només 13 dies després, el seu exmarit i maltractador la va assassinar. Va posar cara i nom a la violència masclista en una societat que justificava, en la proximitat, el maltractament a les dones i que emmarcava la posició dels homes i de les dones en la família en el Codi Civil, que estipulava que "el marit ha de protegir la dona i ella, obeir el marit". Vam haver d’esperar al 2004 per a la llei de protecció integral contra la violència de gènere, amb la qual l’Estat assumia, per fi, la seva obligació de reconèixer i protegir els drets de les dones. La societat evoluciona i les lleis també. I ho fan en una roda infinita que –quan afecta drets de les dones– gira impulsada pel poder polític que neix de la nostra ira. De les dones valentes que han cregut en el dret com a instrument d’emancipació de les seves vides.