Joan Antoni Samaranch Salisachs: "Animaria BCN a fer uns Jocs Olímpics, però el do de l’oportunitat és important"

Quan ara pensa en el seu pare, ¿quina és la primera cosa que li ve al cap? Vaig tenir una infància i una relació amb el meu pare normal, molt sana. Amb tota mena d’alts i baixos en l’adolescència, i després amb una col·laboració i complicitat molt important en els últims anys de la seva vida. Penso moltes vegades què faria ell en certes situacions i com reaccionaria. Quan era jove i veia el seu pare, ¿ja era conscient de la magnitud d’un càrrec com el de president del COI? Més que un càrrec era el meu pare. No recordo aquesta imatge imponent. Recordo un pare molt ocupat, absent, amb una passió boja per l’esport. Jo, amb les ganes que tenia de passar temps amb ell, em va incentivar a acompanyar-lo a esdeveniments esportius de qualsevol tipus. Però no tinc la imatge d’haver viscut a casa amb un superheroi. Al cap i a la fi, era el meu pare. ¿Per a vostè, arribar a ser president del COI s’ha convertit en un somni vital? Tampoc. Crec que he tingut la sort de poder participar en aquest gran somni col·lectiu que és el món olímpic amb una missió molt necessària en el món d’avui, rivalista, excloent, on el que és meu és bo i el que és teu és dolent, on la meva religió és la correcta i la teva no ho és. Haver pogut participar en tot això juntament amb els meus companys ha sigut un gran honor i privilegi [25 anys al COI]. Arribat a aquest moment de la vida, amb la carrera professional resolta i havent donat un futur a l’empresa amb la qual vaig començar en finances ja fa tants anys, el 1991, crec que tinc idees per fer girar una mica més aquest gran projecte. Però, de veritat, no estic en una missió messiànica. ¿Animaria Barcelona a presentar una candidatura olímpica de cara al 2036 o 2040? Sí, bé, jo puc animar, però tant és el que jo vulgui o pugui pensar. A la vida el que hi ha són realitats. Has de tenir bons projectes, fer-los bé, treballar molt, però també hi ha la sort. Has de tenir el do de l’oportunitat. I a Espanya, passats els Jocs de Barcelona, no hem tingut aquest do de l’oportunitat. Nosaltres, Espanya més que Barcelona, vam presentar tres candidatures consecutives per als Jocs de Madrid el 12, 16 i 20. Vam estar a prop de guanyar-ne alguna. I sempre amb uns projectes meravellosos que s’ajustaven perfectament al que feia falta en aquell moment. Per motius diferents, però, no és que es perdés, és que d’altres van guanyar perquè també competien. En aquell moment, a Espanya, en el Comitè Olímpic Espanyol, després de treballar en aquelles candidatures tan excitants per a tots nosaltres, se’ns va acabar l’energia. I just després d’aquests tres Jocs tan competits que no vam poder guanyar, els de París i Los Angeles, estem parlant del 24 i el 28, i els de Brisbane el 32, els hem donat sense competència. I ara comencem a pensar... Avui és a Madrid, avui és a Barcelona, la possibilitat de tornar als Jocs... Doncs ara tenim més de 12 precandidats per al 36 o per al 40. ¿Animaria Barcelona? Sí que l’animaria. Però quan arribi el moment caldrà estudiar-ho bé i veure quines possibilitats hi ha. I no vull deixar de parlar de la candidatura dels Jocs d’Hivern de Barcelona-Pirineus... ¿Tot sembla més complicat després del fiasco que va representar aquell intent fallit de Barcelona-Pirineus? Jo no en diria fiasco. Si no hi hagués hagut un desacord polític de primera magnitud entre dues regions d’Espanya, Catalunya i Aragó, avui ja tindríem aquests Jocs i estaríem treballant en l’organització, sens dubte. Quan això va passar érem els únics que quedaven en la carrera per al 30. Tant és així que, quan la nostra candidatura es va dissoldre, es va endarrerir un any l’elecció per tenir nous candidats. Per això vull dir que... "Bé, ara ho intentem de nou». Però els d’Hivern del 34 estan donats, i els del 38 estan en diàleg exclusiu de moment amb Suïssa. Per tant, a la vida el do de l’oportunitat és extraordinari, la necessitat de tenir la sort i d’estar al lloc adequat en el moment adequat. És a dir, ara Barcelona no està en el moment adequat. No dic això. Però els pròxims Jocs del 2036, el 2038 i el 2040, d’hivern i d’estiu, seran molt i molt complicats. ¿La capacitat organitzativa es manté a Barcelona? Barcelona va deixar un record inesborrable arreu del món olímpic. No només en els que hi van poder assistir, sinó també en les generacions que no els van viure i que han vingut darrere. Espanya té una credibilitat absoluta per organitzar esdeveniments i Barcelona un atractiu infinit perquè la gent vulgui venir. Tenim uns materials meravellosos per poder-ho tirar endavant. ¿L’olimpisme es pot permetre que els atletes russos no competeixin en els Jocs? No és que ens ho puguem permetre o no. Aquest és un món molt complex. Nosaltres, en el COI, no som polítics: som apolítics. No prenem mai partit per ningú. Perquè el dia que en prenguem no podrem complir amb la nostra missió d’unir tothom. El tema dels atletes russos no és una presa de posició del Comitè Olímpic contra Rússia. De cap manera. En absolut. Nosaltres no prenem cap posició. No podem ni hem de fer-ho. Hi ha quaranta i tants conflictes armats en aquest moment al món, molt més sagnants que els que veiem cada dia a les portades dels diaris. Però vam haver de tallar relacions amb Rússia perquè va envair un país saltant-se la treva olímpica. El Comitè Olímpic Rus va usurpar les responsabilitats del Comitè Olímpic d’Ucraïna al Donbàs i va assumir la responsabilitat d’organitzar el món esportiu en aquests territoris. Això va contra la Carta Olímpica. Per tant, vam haver de suspendre’ls. I sempre vam mantenir la porta oberta perquè els atletes russos, com a independents neutrals, hi poguessin participar. I en van venir uns quants [a París]. I si no en van venir més no va ser per culpa nostra; va ser perquè Rússia no va fer tot el que va poder per enviar més atletes, sinó tot el contrari. ¿Creu que el moviment olímpic te l’obligació de defensar les dones transgènere? És clar que sí. No només el moviment olímpic sinó la societat en general ha de defensar les persones transgènere, sens dubte. Són persones amb drets, que pateixen. No vull ni pensar en la complexitat mental de patir, d’haver de viure en un cos que no es correspon amb el gènere amb què et sents. Dit això, hi ha instàncies diferents de la del Comitè Olímpic per tractar aquests drets. Nosaltres som una organització esportiva. I també hi ha un altre dret fonamental, que en el nostre cas és essencial per aguantar tot l’entramat de l’esport i que és el dret a una competició justa. Si aquests dos drets entren en col·lisió, nosaltres hem de prioritzar el que afecta la nostra àrea d’actuació. ¿Quina és? El COI va prendre unes decisions fa cinc anys, que eren intel·ligents, la veritat. S’han criticat molt. La realitat és que les competicions femenines han de ser segures per a les dones i justes. Com que el transgènere afecta diferent atletes en un esport o altre, no és el mateix com t’afecta en el tennis de taula que en esports eqüestres o en boxa, ja que passem a les federacions la implementació del principi. Està ben tirada, està ben pensada. No és: "M’amago, no vull prendre decisions». Però la realitat, tossuda, està demostrant, i a París es va veure àmpliament, que l’alarma social per aquest tema continua creixent. I que amb la nostra mesura, passar a les federacions aquesta responsabilitat, no n’hi ha hagut prou. Jo advoco per la defensa a ultrança de l’esport femení. Hem trigat cent anys, entre els dos Jocs de París del 1924 al 2024, de passar del 4% de dones al 50%. Ni un pas enrere amb això. Si les joves, quan estan a l’escola, han de competir amb altres dones que són transgènere, que tenen un avantatge físic evident, penso que acabarem amb l’esport femení. Crec que el que hem de fer és, d’una banda, defensar al cent per cent l’equitat, la justícia i la seguretat de l’esport femení i, de l’altra, prendre la bandera i les decisions nosaltres mateixos. Dèiem que en els Jocs Olímpics s’ha aconseguit. En canvi, en el COI no. Tampoc hi ha hagut mai a la història una dona presidenta. Bé, ara tenim una candidata [l’exnedadora Kirsty Coventry, de Zimbàbue], i no és la primera. El 2001 també vam tenir Anita DeFrantz. Crec que s’ha avançat moltíssim. Tenim un percentatge, no del 50%, però sí superior al 40% de membres del Comitè Olímpic que són dones. El més important ha sigut aconseguir que en els Jocs l’esport femení ja s’hagi equiparat completament. ¿La victòria presidencial de Donald Trump als Estats Units, sempre en mig de conflictes geopolítics oberts, creu que pot condicionar d’alguna manera el pla que hi ha amb vista als Jocs Olímpics de Los Angeles? El president Trump i els Estats Units tenen una gran responsabilitat amb els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028 i després amb els d’Hivern del 34 a Salt Lake City. Són grans ocasions per fer també grans coses en el món de l’esport i aprofitar aquesta pujada de valors olímpics portant aquests dos grans esdeveniments al seu territori. Ho saben. Potser és un dels països amb més lleialtat als ideals olímpics i que més els segueixen, i ho aprofitaran. A més, en aquest país tan separat políticament entre demòcrates i republicans, els Jocs són de les poques coses que comparteixen els dos partits. Tenim molta confiança que ens donaran el millor d’ells i que seran uns grandíssims Jocs. ¿Considera que haurien de cobrar els esportistes olímpics? Els esportistes olímpics haurien de cobrar, i tant que sí. I cobren. A gairebé tots els països del món ja tenen sistemes de finançament. Tenen espònsors i cobren d’ells per als campionats dels seus esports, en els quals també estan remunerats. Però [que cobrin] en els Jocs no hi estic d’acord. Una de les missions que tenim és donar més oportunitats als que menys tenen. Els diners que es generen en els Jocs serveixen per pagar a una part important de l’organització dels Jocs Olímpics, i la gran majoria, per finançar la base de la piràmide, a través de les federacions internacionals i els comitès nacionals. Els diners que donessis als campions olímpics els hauries de treure d’aquí. Seria contrari a la nostra missió. Continuo defensant aquest model.

El més llegit