Fins que li doni la gana

Hi va haver un moment en què a Joan Laporta li van venir moltes ganes de plorar. No va semblar que volgués teatralitzar res. I aquí ve el punt perillós. No era més que l’evidència que, en plena guerra santa, ja ha sigut engolit pel seu tremendisme. Que se l’ha empassat un personatge excessiu i dramàtic que esmorza cada matí convençut de la seva missió divina: cuidar-se del seu Barça (del soci, sí, però sobretot seu) i defensar-lo amb salvatgisme quixotesc davant qui sigui. Sobretot, davant els enemics que ell senti a prop. I llavors entren, és clar, grups de comunicació, periodistes, opositors, opinants, i tot aquell que es digni a discutir la seva posició de poder. I si cal ser desagradable amb qui sigui, com li va passar a Helena Condis (Cope) quan intentava completar la seva pregunta, doncs tot per la causa. El laportisme té una cosa que sempre va faltar al bartorosellisme: un halo de divinitat que atrapa i compromet els que veuen en aquell que mana un salvador masturbatori tret d’un quadre de Dalí. Un messies envoltat, és clar, d’apòstols que transmeten la seva paraula, que li netegen les ferides en el viacrucis, i que també li aguanten l’americana. Tal com esperava Núñez que fessin els lacais mentre llançava els seus adeptes a repartir estopa a la dissidència. En les rodes de premsa de Núñez es parlava sempre més de les formes que del contingut, de les seves bravates i somiquejos que de la seva gestió i autoritarisme. El mateix passa ja amb Laporta, que ho va patir i va batallar en el seu moment, però que ha traspassat el mirall del temps. El president del Barça va ventilar el dia en què havia de tractar el cas Olmo amb les explicacions esperades. El seu equip directiu i ell mateix ho van gestionar tot fabulosament. Sense errors. Sense mentides. "Jo explico les coses com són", va bramar en el seu púlpit. El complot Va assegurar que va arribar a reunir tots els documents requerits per LaLiga "dins el termini i en la forma escaient", tot i que li faltés presentar les garanties de pagament que li demanaven després del fiasco amb Barça Vision. Que el contracte amb Nike de què va treure partit Darren Dein és el millor del món, tot i que continuem sense veure comparatives, ni presents ni futures. I per a què dir el nom d’aquests fons àrabs que tant agraden ara a Laporta i que, a més de defensar les dones, pagaran 100 milions d’euros per l’explotació dels seients vip del Camp Nou; sense saber tampoc si algun comissionista vol beneficiar-se’n. "Pobre Barça. Tant de bo no caigui mai a les seves mans", va dir Laporta al vent, referint-se a saber qui. Tant se val. Ja ha plantat sobre aquest escut que ell diu que "no es taca" l’espantall del complot i la mala fe, requisit imprescindible per mantenir el poder. Fins que li doni la gana.

El més llegit