Aquest Barça ja té la seva obra d’art

Jugar una Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita és una aberració. Ningú ho hauria d’oblidar. Tot i que el futbol és tan gran, tan commovedor, que en el record no quedarà aquesta colla d’homes que s’asseuen als trons com si res a l’espera que els esclaus els canviïn els gots, sinó un partit llegendari del Barça contra un dramàtic i calamitós Reial Madrid amb un primer acte que quedarà ja per sempre fixat en la memòria. El Barça de Hansi Flick, ja amb el seu primer títol com a blaugrana, ja havia guanyat 0-4 en la Lliga. Però el seu triomf a Jidda va impactar per la determinació, el convenciment, el sacrifici, la precisió i la bellesa amb què va culminar l’equip la seva gran obra d’art. La victòria del Barça va ser una oda al joc en equip i al seny. Una demostració que en aquest esport nois com Casadó valen un imperi, i que pots amuntegar els cromos que vulguis que, fins i tot amb Mbappé, Vinícius, Bellingham i Rodrygo en un mateix onze, pots acabar esquarterat. Les penalitats que van haver de superar els futbolistes de Flick, que van veure com es lesionava Iñigo Martínez –substituït per Araujo– en el primer acte i que van jugar en inferioritat l’última mitja hora per expulsió de Szczesny després d’una puntada de peu a Mbappé, van servir per donar encara més valor a una victòria de la qual també va formar part en l’últim tram Dani Olmo, que es va acabar besant l’escut com a prova d’amor després de dies de pressió insuportable. Perquè el Madrid, la primera vegada que Mbappé va atrapar una contra i després que Courtois tragués dues pilotes de gol amb parades inversemblants, es va posar en avantatge. Mbappé, el dels sis fores de joc en el clàssic del Bernabéu, va creure trobar una redempció que va resultar de cartró pedra. El Barça, lluny d’acovardir-se, va complir al peu de la lletra el que havia estudiat. No era més que evitar la precipitació i castigar el clot defensiu blanc, amb Tchouaméni i Lucas, pèssims i descoordinats, que van convertir la seva zona en un parc d’atraccions on els nens poguessin gaudir al seu aire. Tot i que no milloraven gaire les seves prestacions per l’altre flanc Mendy i un Rüdiger, que juga a bastonades. Va ser una genialitat de Lamine Yamal la que va obrir les portes del paradís per al Barça. Si el futbol ens humanitza és perquè ens obliga contínuament a recordar. Moltes misèries, però també grandeses. Per això la diagonal de Lamine mentre Courtois esperava, no sota la porteria, sinó sobre un cadafal, ens va traslladar a aquell temps en què Messi desconstruïa les lleis del futbol. Lamine va bressar la pilota i la va acariciar fins a deixar-la adormida a la xarxa. A partir de llavors, el Barça va ballar sobre la tomba madridista, en una orgia que requeria els crits de Siniestro Total. Camavinga va caçar Gavi i el VAR va caçar un penal coronat per Lewandowski. I l’àrbitre Gil Manzano, que no havia vist res i a qui van haver de cridar l’atenció, perdonaria després la vermella al francès. No fos cas que es molestessin. Poc va importar. Raphinha va rematar en l’1-3 una centrada de Kounde mentre Lucas caçava papallones. I en el novè minut de l’afegit del primer acte, el Barça va aprofitar un córner a favor del Madrid perquè Lamine es llancés a la muntanya i Balde demanés silenci a Jidda amb l’1-4. L’equip de Flick ni tan sols s’hauria de retreure no haver amuntegat més gols després que fet el cinquè gol de Raphinha el Madrid arrenqués la vermella a Szczesny. El Barça va prendre la pilota, orgull i font de vida, i va escanyar la paciència d’un Madrid que ha descobert en Flick un gran complex.

Aquest Barça ja té la seva obra d’art

Hansi Flick aconsegueix la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita, el seu primer títol com a tècnic blaugrana, després de signar una oda al futbol en el primer temps i acomplexar després en inferioritat el seu rival arran de l’expulsió de Szczesny.

El més llegit