El Barcelona sesent invenciblede sobte

Unes vegades diable, d’altres déu pagà. Quin personatge tan contradictori per als que segueixen amb passió les seves peripècies. Tot i que ell tingui ben clar el seu paper en aquesta vida, amb el crit i el gest de la botifarra al vent com a metàfora d’un temps. Joan Laporta, espaterrat en un d’aquests trons amb què les dictadures àrabs diferencien la grandesa de la púrria, se sentia alliberat. El Consell Superior d’Esports, per a desgrat de LaLiga i un bon grapat dels seus clubs afiliats i summe alleujament de la Federació de Louzán que vetlla per la selecció, va concedir la cautelar a Dani Olmo i Pau Víctor i va desfer el nus que escanyava el laportisme. Els dos futbolistes encara no van poder vestir-se de curt, pendents que arribessin les seves llicències. Però sí que van poder mostrar per fi un ampli somriure després de dies de molta tensió. No només no es quedaran sense jugar fins a l’estiu, sinó que aquest diumenge estaran en disposició de conquerir el seu primer títol amb el Barça a la final de la Supercopa d’Espanya, amb el Reial Madrid o el Mallorca com a possibles rivals. El futbol és retorçat. Això devia pensar Ernesto Valverde, que no trepitjava Jidda des que Bartomeu, després de la Supercopa del gener del 2020, el va treure a puntades de peu de la banqueta blaugrana fins i tot sent líder de lliga. Però Valverde, al qual l’afició saudita sempre va tenir tírria, és un home pràctic que viu el present. Si bé el seu Athletic, tot i que tingués nombroses ocasions [cap com el gol anul·lat a Iñaki Williams en l’ocàs després d’un error clamorós de De Jong que va arreglar Djaló tocant la pilota i propiciant el fora de joc], no va estar en disposició de fer perillar la classificació del Barça. Sap Valverde que li faltaven peces indispensables. Perquè Sancet, que posa seny al capdavant ofensiu quan Iñaki Williams corre, estava lesionat. I Nico Williams, el contrapunt del genial Lamine Yamal, minimitzat per un cop que només li va permetre jugar l’última mitja hora. Flick, en canvi, va saber esprémer els seus recursos amb un equip de gala en el qual Gavi, una vegada superada la seva lesió de genoll, ja mai hauria de faltar. El centrecampista, que està jugant amb un dit fracturat com qui té una esgarrapada de gat, va ser qui va imposar el seu ritme. Era la millor manera de corrompre el pla de duels amb què Valverde esperava sortir indemne. No va ser una bona idea perquè, en l’intercanvi de cops i amb Pedri equilibrant el caos, la qualitat mana. Un bon valor A Iñaki Williams li falta de vegades aprofitar tot el que genera. Tot i que també caldria posar en valor el partit del porter polonès de 34 anys Wojciech Szczesny, titular perquè Flick no va passar per alt un retard d’Iñaki Peña en la sessió d’activació prèvia. Szczesny va evidenciar que, sota pals, és encara un bon valor. Tot s’havia aclarit per al Barça en el mateix principi, amb 20 minuts de gran futbol que va culminar Gavi després d’una transició tramada entre Raphinha i Pedri, i a la qual Balde va donar valor amb una passada enrere quan tocava. Es va enredar llavors una bona estona el Barça davant la insistència a aprofitar les estepes que deixava l’Athletic. Però va ser Lamine Yamal, que va jugar tan sobrat que semblava increïble pensar que sortís d’una lesió, qui va concloure tota discussió al començament del segon acte. Gavi va assistir. I Lamine, a qui no fa tant se li retreia un presumpte escàs encert en la rematada, va tancar la nit amb inquietant sang freda. Laporta ja va poder llavors acabar-se la tònica en pau al tron, i sentir-se com un dels personatges d’aquell Philip K. Dick a qui Carrère va dedicar una llunàtica biografia: Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos.

El Barcelona sesent invenciblede sobte

L’equip blaugrana, ara amb el vent de cua, es classifica per a la final de la Supercopa de l’Aràbia després de vèncer l’Athletic amb gols de Gavi i Lamine Yamal.

El més llegit