El Barça acaba trasbalsat

"El vent porta amb si els gèrmens de la bogeria". Ningú podria treure la raó a García Márquez quan va deixar aquesta evidència escrita al seu conte de la tramuntana. No era aquest el vent que bufava en la desangelada nit de Vigo, però, igual de desagradable, va portar els futbolistes del Celta i el Barça a tal estat d’excitació i turment que els episodis delirants es van succeir fins al final. L’equip de Flick es devia imaginar que arribant al minut 82 amb un avantatge de 0-2 estava tot fet. No va ser així. Casadó es va emportar l’expulsió que no va tenir Gerard Martín, Kounde va perdre el cap arrissat i els celestes, gràcies que Alfon i Hugo Álvarez van veure passar la seva vida en dos sospirs, entre el 84 i el 86, van atrapar un empat amb aroma de calamitós per als blaugranes. El final de la nit va tenir un desenllaç adequat al que s’havia vist. El caos. El deliri. I també el mal joc d’un Barça que no va viure de les espurnes de Raphinha i Lewandowski. Iago Aspas, amb la mirada trasbalsada de qui es veu sol i incomprès, cridava desesperat en l’ocàs del primer acte al veure com l’àrbitre del partit, Soto Grado, negava l’expulsió de Gerard Martín. El blaugrana del planter, que havia aparegut a l’onze pels problemes físics que arrossegava Balde, s’havia guanyat una groga en la mateixa alba. I bé hauria d’haver-se emportat la segona quan va escombrar Aspas en un moment i en una zona massa absurda per a un càstig així. Però el capità del Celta, que ja anava calent perquè entenia que, una estona abans, el mateix lateral Barça era també el culpable d’haver-lo fet caure en l’àrea sense que l’àrbitre digués ni mu –en aquest cas, amb sentit–, no entenia raons. Flick, que als seus 59 anys no té per què simular res, es va afanyar a recórrer a Héctor Fort per ocultar a la banqueta Gerard Martín, conscient que l’avantatge obtingut en el primer quart d’hora corria seriós perill si el col·legiat s’adonava que havia de compensar allò d’alguna manera. El vent, dèiem, posa la bogeria. I també al desconcert. Óscar Mingueza va tenir un retrobament d’allò més desagradable amb el Barça. Va veure com una passada llarga li anava a botar davant els nassos. Potser el punyeter vent li va jugar una mala passada. La pilota li va sobrevolar el cap i, quan se’n va adonar, Raphinha ja li havia guanyat l’esquena. Del que no va tenir culpa la climatologia va ser de veure’s trencat el maluc amb la retallada d’aquest 0-1. Tot i que al Barça li va costar un món ordenar-se. Sense el lesionat Lamine Yamal, la sortida costa massa. Raphinha va ocupar aquest flanc dret, però ell està més per executar, no per oferir coherència. A Olmo se’l va veure desubicat a l’esquerra, mentre que als volants els faltava calma davant el toc de corneta gallec. Pedri es va esfumar. Gavi, que tornava a la titularitat un any després, es mossegava la llengua amb tanta força que a un li va fer per pensar que podria acabar foradant-se la galta. Però per algun lloc havia de canalitzar l’ànsia emocional. Casadó i Pedri buscaven com calmar un duel en què el Celta va atacar de meravella malgrat aquests problemes amb la rematada que va solucionar al final. I això que Lewandowski s’havia tornat a aprofitar d’una altra relliscada de Mingueza i d’un Starfelt que va acudir passat de voltes. I el Barça encara va poder lamentar que Raphinha estavellés una pilota al pal abans que l’expulsió de Casadó i l’error dramàtic de Kounde fessin finalment desmaiar la nit. Hi va haver un temps en què Cruyff, beneït savi, es va acostumar a donar la culpa al vent quan algun partit sortia malament. Flick, al seu torn, simplement va assumir que el seu equip no va en encertar ni una.

El Barça acaba trasbalsat

L’equip de Flick veu com el Celta empata en dos minuts després de l’expulsió en el crepuscle de Casadó i un error

fatal de Kounde. El partit, marcat pel vent, revela un altre mal partit dels barcelonistes després de la caiguda a Anoeta.

El més llegit