No sé si en sortirem millors

El drama de la dana a València va empènyer Castelló a un marc mental que crèiem superat: els revolts inicials de la pandèmia de la covid. Vam passar les primeres hores de dijous entre l’horror i la cautela, mig confinats. En el paral·lelisme vaig trobar nombroses coincidències i diverses diferències. Una d’elles era comuna, descoratjadora i palpable: gairebé ningú pensa ja que d’aquesta en sortirem millors. El març del 2020 es podria dir que sí. Allò va ser un lema. Amb una mica de distància, aquella ingenuïtat resulta d’allò més tendra. De la pandèmia en sortíriem millors de la mateixa manera que el VAR anava a acabar amb la polèmica en el futbol; en la teoria. A la pràctica, va passar el mateix que a casa meva. Llàgrimes i fang La meva filla va pintar una cartolina en els primers dies del coronavirus. Va dibuixar un arc de Sant Martí, va escriure "en sortirem millors" i va penjar el cartell al balcó. Durant mesos, allà es va quedar. El vent el va anar trencant. El sol va anar apagant-ne a poc a poc els colors. La pluja va contribuir a difuminar el missatge. El que va passar amb el cartell va ser exactament el que va passar amb el contingut de la frase. Tant de bo m’equivoqui, però de la dana en sortirem, els que tinguem la sort de sortir-ne, de la mateixa manera que de la covid: confosos, egoistes i desmemoriats. No vull restar valor a la impressionant marea solidària que floreix en ple dol, entre les llàgrimes i el fang, ni als herois que van salvar vides, ni a la reacció emocional que mou les ostentacions immediates en plena emergència. Parlo del que no aprendrem, del que s’enquistarà a mitjà termini, de les tendències generals. Allà la veritat importarà poc, molt poc. Ja ho estem veient. El nivell de velocitat en l’oportunisme és equivalent a la misèria moral del protagonista. Cadascú aprofitarà la desgràcia aliena per a la seva causa, sigui el que sigui aquesta. Ajustarà el relat al seu interès. Ens farem mal. Els que freqüentment escrivim sobre futbol ens sentim més idiotes de l’habitual quan una veritable desgràcia es produeix. Ja se sap que el vocabulari bèl·lic impregna la crònica esportiva des de sempre. És una cosa semblant als que es disfressen de morts mentre floten cadàvers. Ens sentim idiotes una estona, però res greu. Res que el nostre cervell no estigui disposat a oblidar. Per allà tampoc crec que en sortim millors en absolut. La paradoxa del pallasso Potser és el que ens toca. La paradoxa del pallasso trist: distreure i entretenir en públic, plorar en privat i deixar l’important als que en saben. Potser és aviat per pensar en el paper guaridor que pugui aportar el futbol en el futur, fins i tot en plena catàstrofe. El primer és callar: sembla una tonteria però molta gent va començar a assimilar la dimensió de l’assumpte quan es van ajornar els partits dels equips valencians de la Lliga. El segon és moure’s: aprofitar l’altaveu que té l’esport per fer el bé en la mesura possible, reparant el que es pugui reparar i dignificant l’irreparable.

No sé si en sortirem millors

Cal aprofitar l’altaveu de l’esport per fer el bé, reparant el que es pugui reparar i dignificant l’irreparable.

El més llegit