Raphinha dona a llum una era

En Raphinha habiten les nostres misèries, però també els nostres somnis. Garrell i presumptament desastrós, deprimit davant els assots aliens, i poc vàlid per als que tot ho jutgen, fa uns mesos ningú hauria lamentat la seva absència; i de sobte és estimat i respectat, monumental en el joc i les emocions, i responsable, amb el braçalet nuat al braç i amb Casadó com a salvatge aliat, que el Barça aixafés el Bayern i trenqués amb el passat. Els aficionats que van acudir a l’Olímpic Lluís Companys, que es van deixar el coll i van acabar amb els ulls ben vermells, potser recorden durant molt temps la nit viscuda. Perquè va ser a la muntanya màgica i davant un dels seus dimonis més grans, un Bayern que el Barça no guanyava des de feia nou anys, on van veure l’infantament real d’un equip. Hansi Flick no volia remoure un passat que portava el Barça als seus turments amb el Bayern i a aquella tragèdia covidiana del 2-8 en la lluminositat de tanatori de Da Luz el 2020, per molt que fos ell, des de la banqueta bavaresa, qui clavés l’últim cop de pala a aquella era blaugrana. Els seus motius tenia l’ara entrenador del Barça, conscient que aquells pecats no es poden mirar amb els ulls del present. La rebel·lia adolescent Les mirades de complicitat entre nois encara no contaminats i que tenen tota una vida esportiva per davant, la il·lusió amb què afronten reptes que entenen com a grupals i la rebel·lia pròpia de l’adolescent fan d’aquest Barcelona un equip fascinant. Només calia veure Marc Casadó, correcamins però també coiot, com saltava com un beneït boig al veure Raphinha marcant el 3-1. Una acció que havia iniciat ell mateix amb un canvi de joc que va esquinçar l’escut del Bayern. O Fermín, per fi titular després de l’afartament olímpic, tan descarat en l’empenta posterior a l’atabalat Kim, com hàbil per desentendre’s del que no va veure l’àrbitre –l’eslovè Vincic– i superar amb gràcia Neuer perquè Lewandowski fes el 2-1. O, és clar, Lamine Yamal, que després d’aquells 18 minuts en què el Bayern va fingir d’apallissar un Barça que no va saber creure’s el seu primerenc avantatge [Raphinha havia matinat amb l’1-0 als 57 segons], va demanar la pilota i va castigar tot aquell que se li va posar per davant. Perquè amb ell no n’hi havia prou amb els marcatges individuals. Si venia Gnabry, li colava la pilota entre les cames i li feia veure que sota els seus calçotets s’obria un gran buit. Neuer, a càmera lenta El primer orgasme blaugrana va ser molt intens, tot i que va arribar massa ràpid. Raphinha, destinat a ser qui esquarterés la defensa que Kompany posava en la línia de mitjos, va coronar la seva primera carrera amb el primer gol. Neuer, als seus 38 anys, no s’estira ja a buscar les pilotes, sinó que observa la seva vida, i les seves parades, a càmera lenta. El brasiler el va regatejar com si li girés un vas sobre l’ouija. El Barça no esperava aquest plaer tan precoç, i el Bayern el va tancar fins que Harry Kane va empatar –a la primera li van anul·lar el gol per fora de joc, a la segona, la seva estètica rematada ja no va tenir tatxa–. Però després de l’entremaliadura de Fermín a l’esquena de Kim, i la rematada de Raphinha en el 3-1 –incomprensible per a tothom menys per a ell mateix–, el Barça es va convèncer que ja no hi hauria marxa enrere. Més encara quan el capità del Barça, després de controlar amb una ploma l’assistència de Lamine, va provocar un terratrèmol a l’estadi amb el gol definitiu per donar pas als olès i a la classe de violí de Pedri. Raphinha se’n va anar de l’estadi de Montjuïc amb la sensació d’haver viscut un dels moments de la seva vida. El que potser encara no sap és que ell mateix el va oferir a tots aquells que van plorar el final a Lisboa. El Barça ha tornat a néixer.

Raphinha dona a llum una era

El brasiler marca tres gols i propicia el triomf del Barça contra un Bayern al qual no guanyava des de feia nou anys. El jove Casadó va ser el seu gran aliat en una nit en què el barcelonisme va trencar amb el passat.

El més llegit