¿Qui farà les nostres ‘croquetes’?

L’altre dia, a Londres, poc abans de l’Arsenal-París SG, em van preguntar per tu, Andrés. ¡Ah!, per cert, abans que res: lamento no poder haver sigut allà amb tu. Vaig rebre el teu missatge d’invitació, però, desgraciadament, no vaig poder ser a Barcelona. Tot i que saps que seré sempre present en tot el que em demanis. Saps que ets un jugador molt especial per a mi. Tinc molts records de tu. I mai oblidaré que diguessis que jo era, juntament amb el meu amic Pep Guardiola, un dels teus ídols de la infància. És un honor que t’hagi pogut inspirar en qualsevol cosa d’aquest esport que tots dos estimem amb tanta passió. Aquests records que tinc de tu són com a futbolista i com a persona. El que has fet i, sobretot, com ho has fet en el Barça i en la selecció espanyola amb aquell gol a Sud-àfrica. Va ser una cosa espectacular. M’encanta la teva manera de jugar i dins del teu joc també hi havia el teu comportament. Un enorme orgull I no puc negar que aquesta manera que tenies de dur la pilota, en molts aspectes, s’assemblava a la meva. Sobretot la famosa croqueta. L’hem fet els dos i després més jugadors, és clar. Aquesta croqueta ens servia per sortir de situacions difícils. He vist tants partits teus que no els puc oblidar. I ser un model per a tu i per a alguns altres jugadors d’aquesta generació és, sens dubte, un enorme orgull. Espanya sempre ha tingut grans centrecampistes, però com en aquella època crec que no. Va ser d’un nivell extraordinari i es reflecteix, per exemple, en l’alineació amb què vau sortir a la final de l’Eurocopa 2012 davant Itàlia. Allà jugàveu amb quatre defenses i sis centrecampistes. Algú diria: "¡Guau, és molt defensiu!". Doncs no. Era amb Xavi, amb Busquets, amb Xabi Alonso, amb Cesc, amb David Silva i amb tu… Aquesta era l’Espanya de la teva època, com ja vam veure el 2008, amb un davanter com Fernando Torres, i després el 2010, amb David Villa. Però el centre del camp era, per a mi, la base de l’equip. Hi havia moltíssima qualitat i allà destacaves, per descomptat, tu. De vegades, quan et veia jugar, Andrés, pensava que no tindries sortida, ofegat com estaves pels defenses i en ocasions per la línia lateral o la de fons. Però sempre t’escapaves. Tenies un últim truc. ¿Saps que moltes vegades m’han preguntat per la famosa croqueta?: "Escolta, ¿on la vas aprendre a fer?". ¡I jo els deia: "Doncs la veritat és que no ho sé". A mi em va sortir per instint per escapar-me d’una situació complicada. Llavors, pensava: "¿Com puc sortir d’aquí?". I ho feia perquè realitzant aquesta jugada no només esquives un moment difícil, sinó que també estàs iniciant una jugada d’atac. No només t’escapaves, com bé saps, sinó que alhora estaves arrencant. No és només un regat que te’n vas d’un lloc a l’altre. Amb la croqueta estàs utilitzant l’altra cama per anar-te’n cap a dalt. No només elimines el teu adversari directe, sinó que te’n vas. Tu, Andrés, has fet el mateix. És una jugada efectiva. Dins de tot, el futbol no només ha de ser bonic, sinó també eficaç. I aquest doble regat ho era. Quan et veia fer-la, m’encantava. M’agradava molt perquè semblava senzilla, però no ho era. Has d’elegir bé el moment, quan l’adversari t’està entrant és quan has d’escapar. Sembla fàcil si ho dic així, però ja m’entens. És una qüestió de timing. Ara veig molts jugadors que van amb la pilota enganxada a la bota, per la qual cosa no poden fer aquest tipus de regats. Volen fer-ho, però no se’n poden anar d’aquesta manera. ¡No se’n van! N’hi ha d’altres, com feia Hristo, que es tiren la pilota cap endavant, tres o quatre metres, i es posen a córrer. Però no es veu ja tanta gent utilitzant els dos peus per regatejar. En el teu cas, a més, hi ha dos factors. Un és la qualitat que tenies i un altre el respecte que sempre has mostrat cap a tot el món. Potser perquè jo també soc així em sento tan ben representat per la teva figura. Era de la mateixa idea que tu. Una cosa és el que fas amb la pilota i una altra el comportament que has de tenir en un terreny de joc. Allà has sigut un exemple sempre. T’has comportat bé respectant l’adversari en qualsevol moment. Crec que no t’han expulsat cap vegada, ¿no? I crec que també et deien en els teus inicis que no tenies caràcter. ¿Què és tenir caràcter? És allò de sempre. Depèn dels resultats. Quan va bé, els elogis van a unes determinades característiques del teu personatge. I quan va malament, llavors et critiquen els mateixos que abans t’elogiaven. L’únic que puc dir és que tu eres més centrecampista i jo potser tenia una mica més de velocitat. Però en visió de joc, qualitat, control, regat croqueta… Això ho teníem els dos. Ara disfrutaràs d’aquesta nova etapa. No sempre és fàcil al principi. Has viscut tants anys amb aquest mateix tipus de vida: entrenar, viatjar, hotels, aeroports, vestidors, xerrades, partits… De sobte, et despertes i no hi ha res. A l’inici pot ser difícil, però per allà hem passat tots, Andrés. És important buscar una altra entrada al món del futbol. Pots entrenar, pots fer de comentarista. L’important és acceptar que estàs entrant en una altra etapa de la teva vida. ¿On et veig? N’hi haurà molts que et demanaran que facis alguna cosa amb ells, siguin clubs, persones o institucions… Però pren-te el teu temps, descansa i després no està dit que tu, a partir d’ara i fins que tinguis 80 anys, hagis de fer el mateix. Vivim només una vegada. Em va dir una cosa bona Valdano. Estàvem parlant d’entrenar o no, o de ser comentarista. I em va explicar: "Escolta, si visquéssim tres vides crec que una hauria de ser només per al futbol". Però, és clar, només en vivim una. Ell em volia dir que hem de pensar bé, que hi ha diferentes moments per a tot. Jo, Andrés, vaig jugar fins als 34, després he sigut entrenador i ara tinc cinc, gairebé sis nets, vivint al meu costat a Dinamarca. També és una altra època. Tinc 60 anys i vull viure un altre tipus de vida diferent de la de fa 15. Et desitjo el millor, disfruta d’aquesta nova etapa, però una altra croqueta s’apaga… I ara, ¿qui farà les nostres croquetes, Andrés?".

El més llegit