Els 8 Iniestas

Se’n va un "jugador únic", com recorda sempre Pep Guardiola, que el va descobrir en una Nike Cup (1999) quan Iniesta era un juvenil prometedor de La Masia. Se’n va un centrecampista singular, fill del carrer (va néixer a la pista d’una escola de Fuentealbilla, el seu poble), modelat a La Masia, que representa, en realitat, la síntesi de tots els estils que han dominat el futbol mundial en les dues últimes dècades. Amo de la pilota amb el millor Barça de la història, peça clau d’aquell equip perfecte que ho va guanyar tot (sis títols de sis el 2009), seva va ser també la pilota de la millor Espanya mai vista (Eurocopa 2008, Mundial 2010 i Eurocopa 2012), a més de deixar un parell de gols per a l’eternitat: a Stamford Bridge (Londres) amb el Barça i al Soccer City (Johannesburg) amb la selecció. Aquella primera nit a La Masia no va poder dormir. No havia dinat ni sopat, perquè no li entrava res. Només tenia 12 anys. I plorava. En silenci, però plorava. Els seus pares l’acabaven de deixar a la residència de futbolistes del Barça. I ell va pensar que l’endemà al matí els tornaria a veure. Però no va ser així. "El vam deixar allà i vam tornar a l’hotel. A mi em va entrar un atac d’ansietat, em pensava que em moriria. Em faltava l’aire a l’habitació i vaig dir: ‘Vaig contra el nen’. Sort de la seva mare", va confessar José Antonio, el pare. "Si te l’emportes seràs un egoista. Estàs pensant en tu, en nosaltres. Però has de pensar en ell. Dona-li, almenys, la possibilitat de provar-ho. Ha vingut fins aquí per això", va respondre Mari, la mare. Iniesta se’n va anar a l’escola, amb el carinyós comiat de la seva família, però al tornar a La Masia ja no era allà. Havien fet el viatge des de Fuentealbilla (Albacete), uns 500 quilòmetres, en un Ford Orion blau, junt amb el seu avi. Un cotxe ple de silenci perquè un nen s’estava allunyant de casa. "El meu cos era allà, a La Masia, però el meu cap i la meva ànima eren amb la meva família", va confessar anys després. A la pedrera corre la veu. Hi ha un infantil molt bo. Un noi de cutis pàl·lid que juga al futbol "com els àngels". A poc a poc va aconseguint notorietat en les categories inferiors. Fins que un dia, amb tot just 16 anys, Carlos Naval, el delegat del primer equip, truca a La Masia: "Aviseu l’Andrés, demà s’entrena amb el primer equip". L’ordre procedeix de Llorenç Serra Ferrer, l’entrenador del Barça 2000-01, que havia acumulat tota la informació prèvia en els últims mesos abans d’obrir-li la porta del vestidor del Camp Nou. Va ser allà on, dies més tard, Guardiola es va acostar a Xavi per xiuxiuejar-li una frase històrica: "He vist un futbolista que sap interpretar millor el futbol que jo. El recordareu. Tu em retiraràs a mi, Xavi. Però aquest ens retirarà a tots dos". Anys més tard, l’actual entrenador del City va tenir a les seves ordres Xavi i Andrés. Serra Ferrer va veure aviat que "l’Andrés era un geni, un fenomen de la naturalesa com a jugador i com a persona". "És dels pocs futbolistes de la història, que jo recordi, que ha sigut professor abans que alumne. Ho portava tot après", va sentenciar. Serra Ferrer el va pujar amb 16 anys, una cosa inusual en aquella època, i Van Gaal, amb una valentia absoluta, li va donar el comandament del Barça sent encara un adolescent. "Em vaig quedar a la barrera del Camp Nou, no em deixaven passar perquè no em coneixien. Llavors, va arribar Luis Enrique i em va dir: "Apa, puja, ja et baixo jo al vestidor", recordava Andrés del primer dia. Dels següents va reconèixer ahir: "Vaig estar sense dir una paraula a ningú unes quantes setmanes". Van Gaal el va fer debutar a Bruges (octubre del 2002) i li va brindar l’estrena al Camp Nou davant tota l’afició contra el Recreativo –els dos dies més feliços de la seva carrera, per ser l’origen de tot, va assegurar ahir Andrés– abans de ser acomiadat a finals del gener del 2003. Va deixar un llegat valuós al crear una colla de joves (Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés...) que eren, en realitat, la llavor que després va fer créixer el pacient i generós Rijkaard amb la conquesta de la segona Champions abans que Guardiola, ja com a entrenador, assolís la perfecció amb un dels millors centre del camp de la història del futbol mundial: Busquets, Xavi i Iniesta. Camí del Soccer City de Johannesburg, on Espanya jugava la seva primera final d’una Copa del Món, anava en silenci a l’autobús. A l’arribar al vestidor es va acostar a Hugo Camarero, fisioterapeuta de la selecció. "Escolta, Hugo, sisplau...", li va dir per després demanar-li una cosa. "Fes-me una samarreta que posi això: ‘Dani Jarque, sempre amb nosaltres’". I va marxar. Va marxar Iniesta a fer l’escalfament previ al duel contra Holanda, el partit amb el qual somia qualsevol futbolista. Va arribar, i en secret, sense que ningú ho veiés, es va col·locar aquesta samarreta blanca, i amb tirants, sota la blava que lluïa la selecció. Fins que va arribar el moment, ja a la pròrroga, en la qual va descobrir el silenci al rebre un passi de Cesc. "No sé com explicar-ho, em resulta molt complicat. No trobo les paraules. Tot el que hi havia al meu voltant va quedar congelat durant uns segons i vaig escoltar el silenci. Sí, sé que pot semblar contradictori, però el silenci es pot escoltar". Va marcar el gol, es va treure la samarreta blava i va ensenyar que això era obra de Dani Jarque, el capità de l’Espanyol, l’amic que havia mort just un any abans. Ningú ho va saber llavors. Va passar l’estiu del 2009, just després de la mort de Jarque. A partir d’allà va entrar en un període fosc en què cohabitaven dos Iniestas. L’Iniesta jugador que es veia al camp. L’Iniesta persona que es tancava a casa dels seus pares sense energia per a res. Després, en un exercici de valentia personal, va voler donar visibilitat a aquests problemes de salut mental que el van tenir angoixat durant pràcticament un any: "Hi va haver moments en què no veia la llum. Va ser una cosa terrorífica, insuportable. És molt dur tenir la sensació de no ser tu. Aterreix". Des de Stamford Bridge (2009) fins al Soccer City (2010), justament en el que havien de ser els millors moments de la seva vida. Però no va ser així. Va recórrer a la imprescindible ajuda dels professionals. Inma Puig, psicòloga esportiva, va ser una peça capital de la seva recuperació. "En ella vaig trobar i trobo l’espai únic per compartir-ho tot. Amb unes persones pots parlar d’unes coses, i amb altres, d’altres coses. Però amb la Inma no tinc límits", recorda agraït Iniesta després de recompondre’s interiorment en un llarg, lent i complex, alhora que secret, procés. Mentre anava jugant, Iniesta anava mirant més enllà de la pilota. Tot va començar amb Bodega Iniesta a Fuentealbilla (Albacete), un ambiciós projecte vinícola per, a més, generar ocupació al seu poble. I alhora, permetre a José Antonio, el seu pare, retornar a la terra el que li havia donat en els primers anys abans que s’establissin, i ja de manera definitiva, a Barcelona per seguir el seu fill gran. S’havien instal·lat també amb Maribel, la germana d’Andrés. A més del celler i els vins que es comercialitzen, Iniesta també és cofundador de NSN (Never Say Never), una empresa que té interessos en diverses àrees com la producció audiovisual, la representació de jugadors i la connexió entre les marques i el futbol, a més d’explorar la via de concerts musicals i impulsar Mikakus, una marca de sabatilles esportives. Andrés vol continuar formant-se en el futbol. Es planteja ser entrenador i tornar algun dia al Barça, malgrat que li desitja una llarga vida a Flick a la banqueta . No té un model per imitar. Serà Iniesta. No volia tornar a jugar a Espanya. Ni tampoc a Europa. Iniesta no volia enfrontar-se al Barça com a rival. Per això una vegada va decidir abandonar el Camp Nou va escollir la via del Vissel Kobe. "Era la primera vegada que sortíem d’Espanya i va ser molt complicat. Mirant enrere sento la felicitat i l’orgull d’haver pres aquesta decisió. Haver anat al Vissel va ser una de les millors decisions que he pres en la meva vida", va dir, tot i que ahir encara mantenia que el seu somni hauria sigut retirar-se al Barça. Si fos per ell, continuaria jugant "fins als 90 anys", va fer broma. Va marxar al Japó per jugar i, alhora, trobar l’harmonia després de tant temps en l’elit. Va estar cinc anys transformant el club fins a conquerir títols per primera vegada en la seva història. Després d’un lustre en què va protagonitzar el creixement de la Lliga japonesa, tant en termes esportius com comercials, va decidir sortir camí dels Emirats Àrabs Units. No va ser fàcil l’adeu al Japó ni tampoc al futbol. "He sigut un privilegiat, però en la vida es tracta d’anar avançant i gestionant les situacions que t’ofereix", reflexionava ahir. Iniesta no se’n va del futbol. Tan sols deixa de jugar a futbol, "de córrer darrere de la pilota". No abandona la pilota. Tan sols se’n va a l’altre costat de la línia de banda. No ha precisat el ja exfutbolista manxec si vol ser entrenador, el camí seguit per Guardiola o Xavi, també Luis Enrique, el company que el va introduir al vestidor, o escull, per exemple, la via de la direcció esportiva, encarnada per Txiki Begiristain (ara al Manchester City), Andoni Zubizarreta (Porto, després d’estar a l’Athletic, el Barça i l’Olympique de Marsella) i fins i tot el seu excompany Deco, el nou inquilí del despatx a Sant Joan Despí, present en el seu comiat. Als 40 anys, i després d’una carrera prodigiosa (ho ha guanyat tot), Iniesta té clar que no abandonarà la pilota. Com a futbolista ha arribat a ser un savi; ara sent que s’ha de formar en altres facetes amb l’objectiu declarat de tornar algun dia al Barça, "el club de la meva vida". El joc continua és el missatge que enviava personalment a cadascuna de les persones amb qui volia compartir l’inici d’una nova història. A prop de la pilota, com sempre.

El més llegit