Salvatjada d’un històric Pogacar

Va ser una salvatjada. Quan es creia que tot estava inventat en el món del ciclisme o quan un Mundial es guanyava a l’esprint o en l’última volta al circuit, va arribar Tadej Pogacar i va escriure a Zúric una gesta per recordar, una gesta per veure i repetir a partir d’ara cada vegada que se celebri un campionat del món i per evidenciar una vegada més que ell és el millor del planeta, un corredor cridat a ser un dels millors de tots els temps i que crea espectacle en cada carrera en què participa. Pogacar va guanyar el Mundial de la manera més inimaginable, més bèstia encara, per sorprendre i treure de les seves caselles tots els adversaris, els que a 100 quilòmetres de la meta ja van començar a comprendre que havien de lluitar per la medalla de plata perquè l’or tenia amo, en una ofensiva que si l’arriba a fer qualsevol altre ciclista s’hauria definit com una bogeria, que on anava i que malgastaria forces i, per descomptat, s’enfonsaria quan quedava un món per acabar la prova. A 100 quilòmetres de la meta –i no és un error gramatical– Pogacar va demarrar del pilot de favorits per anar a la captura dels que anaven escapats, entre ells el seu compatriota Jan Tratnik i el francès d’origen rus Pavel Sivakov, company seu en l’UAE, que li va prestar l’ajuda necessària perquè la diferència amb els adversaris fos prou tranquil·litzadora per guanyar el Mundial. Per darrere, a partir de llavors, va regnar el desordre. Bèlgica va cremar l’equip de seguida, els Països Baixos van fer igual i Remco Evenepoel –"vaig pensar que era un atac suïcida"-, al final cinquè, va llançar un parell de coets amb la pólvora molla. Pogacar, en canvi, en els últims 70 quilòmetres ja en solitari, va córrer amb el cap després de constatar que havia fet una bogeria, però que només ell podia convertir en una de les gestes més brillants de la història del ciclisme en un campionat del món. "Potser vaig fer un atac estúpid, però em vaig deixar endur pel corrent. No estava planejat ni de bon tros. Però no em vaig rendir fins al final perquè havia vingut aquí a buscar la victòria", va dir Pogacar després de la gesta en el senyal internacional de televisió. Un home feliç Era ja un home feliç. Perquè una cosa és guanyar un Mundial a l’atacar en l’última volta, com va fer l’any passat Mathieu van der Poel, al final medalla de bronze. O conquistar-lo al superar els rivals en l’esprint final, com va fer Alejandro Valverde el 2018. Però fer-ho a 100 quilòmetres de l’arribada només pot ser l’obra d’un artista, d’un geni, d’algú que serà recordat per molts anys. En un Mundial no es recordava cosa semblant des que el 1980 Bernard Hinault va aconseguir el títol a Sallanches, als Alps francesos. Només van arribar 15 corredors a meta, l’astre bretó es va anar menjant 14 d’ells a poc a poc. Allò també va ser una salvatjada. Ni abans ni després s’havia vist res igual fins que va arribar la data del diumenge 29 de setembre del 2024. "Va ser tant dur com increïble perquè feia molts anys que no se centrava en el Mundial al lluitar pel Tour i altres carreres". Pogacar va arribar convençut que podia vestir-se amb el jersei irisat, el que l’identificarà durant un any com a campió del món. Fins i tot es va permetre disfrutar en el quilòmetre final, amb la prova sentenciada, per assaborir l’èxit d’un any fantàstic en què ha conquistat també el Tour i el Giro, cosa que fins ara només havia fet Eddy Merckx el 1974 i Stephen Roche el 1987. Temporada fantàstica Va guanyar el Mundial en una temporada en la qual el seu pitjor resultat ha sigut la setena plaça aconseguida en el Gran Premi de Quebec, una carrera de segon nivell. Va vèncer el campionat del món l’any que es va imposar en la Strade Bianche i en la Lieja-Bastogne-Lieja amb atacs llunyans que només ciclistes com Merckx, Hinault i Jacques Anquetil, els herois del passat, s’haguessin atrevit a fer. "Em vaig posar molta pressió, però la realitat és que aquest any ha anat com la seda", perquè, a part de guanyar el Tour i el Giro, fer-ho amb sis victòries d’etapa en cada carrera, Pogacar s’ha imposat amb la impressió que ho feia amb una sola cama en altres carreres com la Volta per convertir cada prova en què participa –encara li queda el Giro de la Llombardia– en una salvatjada on només ell guanya i la resta es conforma amb la segona plaça (Ben O’Connor, a Zúric) o a acabar entre els 10 primers. Enric Mas va ser vuitè. Pogacar els va sepultar a tots per entrar amb més força en una història que ja el comença a contemplar com un mite del ciclisme.

Salvatjada d’un històric Pogacar

El vencedor del Tour de França i el Giro d’Itàlia es proclama també campió del món després de fer una bogeria a l’atacar a 100 quilòmetres de la meta de Zúric sense resposta de Remco Evenepoel ni de cap altre favorit.

El més llegit