El Barça sobreviu a la duresa

És fàcil empatitzar amb Iñaki Peña perquè, al cap i a la fi, sentir-se menystingut quan hauries de ser feliç és d’allò més humà. Ell, condemnat a ser un porter per a les urgències, mai per a l’estabilitat i la bonança, es troba que, caigut el tòtem Ter Stegen, el Barça s’afanya a cobrir-se l’esquena amb un veterà com Szczesny. Sent comprensible la postura del seu club per l’extrema inexperiència i inexperiència dels que venen al darrere, potser Iñaki Peña només pot veure ara la part més crua de davant de la seva carrera –encara que sigui per desgràcia aliena–, la confiança és per al que està per venir, no per al que sempre hi ha estat. La vida. Per això, malgrat que era obligat atendre les peripècies d’aquest Barça de Flick que continua sumant victòries amb disciplina marcial –després de vèncer el dur Getafe ja n’ha enfilat set en aquest inici de Lliga, a una del rècord establert pel fustigat Tata Martino–, els ulls del cronista viraven cap a Iñaki Peña, vestit de verd esperança. Quines coses. En el temps afegit va veure com a Borja Mayoral, quan es disposava a marcar el gol de l’empat, li va passar la pilota sota la bota. L’alacantí és un porter dels d’abans, extremadament supersticiós i acurat. Procura complir tots aquells rituals que, diuen, donen pau i confiança a l’únic futbolista de camp que viu les seves alegries i les seves penes en soledat. Quan Lewandowski va marcar l’1-0 després d’un greu error del que mirava de sobreviure al tiroteig a l’altre costat de l’oceà, David Soria, Iñaki Peña va estrènyer els punys. Va mirar a la grada de la porta de Marató, on els seguidors es van proposar protegir-lo des de bon començament. Per després començar el porter el seu ritual: trepitjar el punt de penal, acariciar el travesser previ petó al guant, trepitjar la línia de gol, i travessar una vegada i una altra la frontera sota el travesser. La que separa l’èxit del fracàs. Com si ell mateix mirés d’assegurar-se que és fort per estar en els dos bàndols. Els seus companys del Barça no van haver de fixar-se gaire en Iñaki Peña, que es va passar més de mig partit a 25 metres de la seva porteria veient que el Getafe, sense cap davanter de referència –ho va haver de fer Uche– amb prou feines passaria del mig del camp. Poc marge de maniobra podia tenir l’equip d’un José Bordalás que, a més d’estar sancionat, ni tan sols va acudir a Montjuïc per culpa d’una indisposició. Ho va veure tot des de l’hotel. Això que es va estalviar. El seu Getafe continua sense guanyar. Al contrari que aquest Barça de Flick, que continua sobreposant-se a les desgràcies amb les lesions gràcies al fet que la personalitat i la identificació amb el projecte van davant dels noms. Per això, no hi ha peça que desentoni. El dia que Pedri va descansar d’inici –no pas titulars fixos com Lamine, Kounde o Iñigo Martínez–, qui va governar amb encert el mig del camp va ser, sí, Eric Garcia. Tot i que és al front ofensiu on el Barça troba respostes a aquest portentós inici de curs en el campionat de lliga. Perquè Lewandowski, als 36 anys i en un curs que es presentava espinós pels símptomes de declivi mostrats la temporada passada, s’ha proposat negar el pas del temps amb el gol com a argument indiscutible. En l’únic gol del matx, va aprofitar un error de Soria per rematar sota pals. Abans, Eric Garcia havia desxifrat Lamine i aquest, lluny de lluir-se, va preferir deixar volar per la banda Kounde. Si bé és cert que el Getafe només havia apuntat al començament amb un cop de cap de Carles Pérez a les mans d’Iñaki Peña, al Barça només se li va poder retreure que, malgrat el candau posat pel seu rival, no es mostrés aquesta vegada més encertat davant el gol. Lewandowski va marcar una altra vegada, però en fora de joc. I Raphinha, que mai va deixar de buscar el desmarcatge, va creuar massa en un duel al sol i va veure també com Soria li treia un lliure directe. Lamine també ho va intentar, i va obligar el porter del Getafe a lluir-se. Tot i que en una nit en què no hi va haver gens de ritme per les contínues faltes del Getafe davant la nul·la vigilància de l’àrbitre González Fuertes –l’estadi va aplaudir amb sorna l’única targeta dels de Bordalás, ja en el minut 70, d’Arambarri per una trepitjada a Casadó-, el Barça en feia prou sortint indemne. Sospirant en l’error definitiu de Borja Mayoral en el crepuscle. I no aturant-se, ni tan sols en les nits més dures.

El Barça sobreviu a la duresa

L’equip de Flick enfila el seu setè triomf a la Lliga contra l’incòmode Getafe gràcies a un altre gol de Lewandowski. Iñaki Peña, que va viure en pau bona part de la nit, va sospirar davant un error fatal de Borja Mayoral en el crepuscle.

El més llegit