El somni prohibit ja és de veritat

Els somnis prohibits ens defineixen. Xavi Hernández, abans de ser acomiadat, va pensar que arribaria el dia en què els seus jugadors es col·locarien bé sobre el camp. Que serien solidaris en les ajudes. Que pressionarien com si els hi anés la vida. I que, sobretot, emocionarien una afició farta de promeses, propaganda i, sobretot, de mentides. En Hansi Flick no hi ha cap artifici. Ni promou revoltes ideològiques, ni es deixa intimidar pels que abans demanaven títols i ara només pau i comprensió. Ser un entrenador que utilitza els peus per tenir-los sobre el terra, no per trepitjar cartells, li ha permès construir un Barça dominat per la lògica. Maco, ambiciós, però sí, lògic. Així que el Barça, que va encaixar un 2-4 i un 4-2 la temporada passada, va passar aquesta vegada per sobre del Girona en un Montilivi on Flick es va permetre firmar una obra impol·luta en la qual cap dels seus titulars va desentonar. Perquè no és un equip que depengui dels solistes, sinó de l’equilibri dels seus instrumentistes. Cubarsí i Iñigo Martínez viuen molt més tranquils perquè, uns metres més enllà, Casadó i Pedri tenen el partit al cap i als panxells. Kounde i Balde ofereixen profunditat, però només quan toca. Raphinha ha après a ser útil fins i tot quan no marca. Mentre que Lamine Yamal, és clar, només ha de ser ell. Lamine Yamal provoca addicció. Converteix l’episòdic en habitual, la genialitat en rutina. I et força a somiar amb una vida en la qual les coses poden acabar bé. Lamine, a qui encara criticaven que no equilibrés la seva prematura grandesa amb més gols, en va marcar dos al Girona. Però el més important, per descomptat, no va ser això. Sinó la tranquil·litat amb què ho va fer, obligant els espectadors, però també els rivals, a aturar-se mentre ell concretava el que tenia al cap. Mentre continuava convencent-nos que aquest temps comença a ser seu. Hi haurà qui acusi el defensa David López d’haver comès un error de principiant al voler treure la pilota mirant les musaranyes. Hi haurà qui li dirà que va ser una malaptesa. Però potser caldria adonar-se de l’habilitat aliena, de com Lamine Yamal, amb la capdavantera de la bota esquerra, li va treure la pilota, la va fer circular entre les seves cames i va deixar que s’obrissin les portes del paradís amb la tranquil·litat amb què s’espera que s’obrin les del Mercadona. Amb un ventall d’opcions per explorar, el davanter del Barça va optar pel seny, col·locant la pilota amb extrema dolçor al racó. Passada aquella mitja hora en què el Barça estava brodant el futbol, Lamine Yamal va tornar a sortir per demostrar que el seu equip no es calma en avantatge, sinó que s’excita encara més. Raphinha va tirar un centre a pilota aturada i els jugadors blaugrana, potser astuts, potser conscients que el Girona tendeix a desatendre la frontal de l’àrea, van deixar que Lamine se n’anés sol cap aquella zona. La intuïció tenia la seva raó de ser. Els futbolistes de Míchel van defensar el seu cor, però van descuidar el que passava davant els seus nassos. L’olfacte el va posar Lamine, que amb l’interior de la seva cama esquerra i entre cames i cossos diversos, va dirigir la pilota a la xarxa. Potser el Girona tenia una última oportunitat per rebel·lar-se. Ja cap al descans, Bryan Ruiz, que per moments semblava el valent que es va posar davant els tancs xinesos en les protestes de la plaça de Tiananmen de 1989, va rematar al cos de Ter Stegen amb tot a favor. I just després Iñigo Martínez saltava d’esquena i amb els braços oberts. L’àrbitre del partit, Muñiz Ruiz, va assenyalar penal. Però el VAR el va convidar que acudís al monitor, perquè allà podria veure com la pilota venia rebutjada des del cos del seu company Balde, gest que invalidava la infracció. Així que a Flick se li va passar ràpid l’emprenyament i no va tenir més que veure com el seu equip, de dimonis insaciables, concloïa la tarda en el primer quart d’hora del segon temps. Abans que Dani Olmo hagués de demanar el canvi per molèsties físiques, va trobar temps per continuar amb la seva bonaventura. La martellada sense angle amb què va firmar el 0-3 després d’una passada llarga de Kounde va parlar de moltes coses, especialment de la confiança d’un jugador que encaixa com un guant en l’estructura de Flick. També Pedri té molt a agrair Pedri al tècnic alemany, i al pla físic que li està permetent oblidar les penúries que amenaçaven de descarrilar-lo. Pedri, que va saber desxifrar la vivor amb la pilota que distingeix Casadó, va aprofitar la formidable assistència del jove del planter per fer seure Gazzaniga i apuntar el quart gol. Aquest Barça està mostrant tanta superioritat que fins i tot li va sobrar l’última mitja hora, just el tram que en altres temps es convertia en un desfici. Els canvis van desnaturalitzar els blaugranes una bona estona, d’acord. Per això el Girona es va permetre el petit consol de marcar un gol gràcies a Stuani, indetectable per a Eric Garcia; o que Ferran Torres, que havia substituït un Lewandowski que va fallar dues ocasions clares a boca de canó, fos expulsat per plantar-li la planxa a Yáser Asprilla en una acció absurda. Res que torbés un Barça que ha guanyat els seus primers cinc partits de Lliga. I que, sobretot, s’ha convertit en un equip creïble. Un equip de veritat.

El somni prohibit ja és de veritat

El Barça de Hansi Flick, amb una exhibició de dinamisme i art, arrasa el Girona amb els gols de Lamine Yamal (2), Olmo i Pedri a Montilivi, el mateix escenari on Xavi Hernández va oficialitzar la fallida del seu projecte.

El més llegit