Una dura cicatriu que ja és passat

És molt fàcil, potser fins i tot massa fàcil, imaginar quins pensaments apareixen al cap d’un campioníssim, d’un esportista d’elit, quan, després de 1.043 dies de calvari, de tortura, d’incertesa, de dolor, de multitud d’operacions i mesos de gimnàs i treball de força, tornes a guanyar, i derrotes, aclaparadorament, tots els campions de la graella de MotoGP. "No ha sigut una pujada d’adrenalina, no, ha sigut una pujada d’alegria, de serenitat, un ¡uf!, ja està", comentava Marc Márquez Alentà, a última hora de la tarda de diumenge, quan recollia els seus estris per acostar-se a dormir a casa seva, a Cervera (Lleida). La victòria és, segons va confessar a EL PERIÓDICO, un d’aquells dies, una d’aquelles dates que han marcat els seus tempestuosos tres últims anys. Podem citar-ne quatre de les més destacades en un moment. El 10 de juliol del 2020 es trenca l’húmer dret, a Jerez, després d’una remuntada històrica. El 20 de juny del 2021, després d’un any en blanc, guanya, apoteòsicament, en un dels seus circuits talismà, Sachsenring (Alemanya). El 3 de juny del 2022, decideix operar-se a la clínica Mayo de Rochester (Minnesota, EUA), on li destrossen l’húmer per reconstruir-l’hi. Es diu osteotomia humeral. I aquest diumenge 1 de setembre del 2024 quan, passats 1.043 dies i davant 55.967 espectadors, demostra que el millor Márquez, el del 2019, ha tornat. La primera admiradora El calendari de Márquez dels tres últims anys és més ple de dates dures, doloroses, gairebé insuportables, que de moments bonics. "L’instant més bonic o, com a mínim, el més elogiós d’aquest viacrucis, ha sigut veure’l superar-se, un dia rere l’altre, davant l’adversitat. El més digne d’admiració", diu la mare Roser, "és que mai, mai, ha llançat la tovallola, mai s’ha rendit. I això, com a mínim, és digne d’admiració, com a mare i, per què no dir-ho, com la seva primera admiradora que soc". Márquez explica a aquest diari que sí que hi ha hagut moments durs, instants en què va sentir que, potser, el millor era deixar-ho, que no valia la pena seguir. "¡És clar que hi ha hagut recaigudes! Però en aquells moments, sempre apareixia algú de la meva família, del meu equip personal, del meu entorn, de les meves amistats, fins i tot de la professió, que m’animava a continuar lluitant i, és clar, jo enterrava la idea de rendir-me". A Márquez no li agrada mostrar les seves cicatrius, ho va fer perquè Diego Sperani, fotògraf de Dorna Sports, li va suggerir, com a altres pilots, fer una sessió fotogràfica en la qual ensenyessin les marques de la seva professió. Amb prou feines recorda aquest maleït húmer dret, tot i que ell insisteix: "Totes i cada una de les ferides, de les fractures, de les operacions, deixen empremta, marca i no només al teu cos, sovint, també al teu cap. No és fàcil, no, oblidar allò que et va provocar dolor". Márquez, que durant aquests tres últims anys es va acostumar a pilotar amb dolor, recorda, per exemple, com un moment preciós la seva victòria, el 2021, a Sachsenring, un dels seus circuits preferits. Va ser la primera de tres en aquell 2021, quan va córrer amb molt dolor i amb l’húmer rotant un 30% sobre si mateix. Va vèncer a Alemanya, Austin (EUA) i l’Emília-Romanya, fins diumenge, el seu últim triomf. L’estrella de l’equip Gresini, que a Motorland va perdre una mica més de dos quilos en la carrera, "no sé si per l’esforç o per la pressió, la tensió, l’estrès de no perdre una oportunitat tan preciosa", reconeix que ara li toca treballar més que els altres. "Quan passen els anys i jo ja en tinc 31, el manteniment del cos és encara més sagrat. Tothom sap que he renunciat a moltíssimes coses que pesen molt en el meu cor per intentar estar els màxims anys possibles, dos, tres, quatre, cinc, sis, disfrutant de la meva passió, les carreres, i tractant que l’afició s’ho passi bé amb mi". "Unes llagrimetes junts" "Li he dit: ¡Ja era hora, Marc, ja era hora! I hem plorat una miqueta junts, bé, com sempre", comenta la Roser. "La família, els amics, l’equip, els companys d’entrenament, el Jose, el meu assistent, la gent que treballa amb mi, m’han ajudat a mantenir-me viu en aquesta professió, tot i que molts em van donar ja per retirat", continua explicant Márquez. "No li guardo rancor a ningú, ¡faltaria més!, tothom és lliure de pensar el que vulgui, però jo sabia que el treball, la perseverança, viure acompanyat pels teus acabaria tenint recompensa". Quan Márquez ho havia fet ja tot per recuperar-se, quan el seu braç i cos acumulaven ja un munt d’operacions i milers d’hores al gimnàs, va arribar el moment de renunciar al millor que tenia: Honda i el seu equip tècnic, "la meva altra família, els meus amics". Va perdre, sí, milions d’euros, però va guanyar la possibilitat de desafiar-se a si mateix. "Era el moment de saber si continuava servint per a això. Era el moment de saber si podria fer-me amb els millors. La motivació no era tornar a la pista, la motivació era tornar a guanyar. O intentar-ho". I per a això, necessitava una moto tan bona com perquè no servís d’excusa si el que fallava era ell. "Per això vaig escollir la Ducati, tot i que fos la de l’any passat. És una gran moto i vaig pensar que, si no estava al davant amb aquesta moto, és que ja no servia per a això". Va estar al davant i, en 12 carreres, ha tornat a guanyar. Aclaparadorament.

El més llegit