Martina Terré aixeca un mur d’or en un dia per a la història

Martina Terré no regala somriures. No hi ha va haver nedadora més seriosa que ella quan les jugadores van ser presentades, una a una, a la piscina de La Défense. Unes dibuixaven cors, d’altres saludaven amb les dues mans o fins i tot hi va haver qui va llançar algun petó. Terré, no. Sempre tan concentrada, sempre donant voltes a les seves coses. Per exemple, a preparar el partit de la seva vida. A somiar desperta amb una exhibició apoteòsica. Una victòria contra Austràlia (9-11) que entra a formar part per sempre de la història de l’esport espanyol. La selecció espanyola femenina de waterpolo va corregir per fi un destí tantes vegades cruel, i va arribar l’or pel qual feia més d’una dècada que lluitava. Laura Ester, qui més consells va donar sempre a la seva successora a la porteria, plorava a la banqueta. Va ser l’èxit de la vella guàrdia de Pajarito, Maica García, Pili Peña, Anni Espar; que no se’n van anar fins a convèncer les seves hereves que la glòria, ara sí, seria possible. Les martellades de Bea Ortiz (4 gols) van complementar les aturades de Martina Terré (van ser 15, amb un 63% d’encert), que va homenatjar a la seva manera un altre dels herois d’Atlanta, el difunt Jesús Rollán. Fil conductor Tot i que només fos pel record, Austràlia es presentava com un rival molt més agraït que els Estats Units, l’eterna frontera, aquesta triple campiona olímpica que havia apartat Espanya de l’or dos cops i eliminada en semifinals per les aussies. Austràlia, sí, va ser qui va capitular davant les espanyoles quan van conquerir el seu primer Mundial a les piscines Picornell de Barcelona el 2013. Llavors, Anni Espar, Maica García, Pili Peña i Laura Ester, el fil conductor cap al firmament, ja formaven part d’un llarguíssim projecte que va inaugurar una era d’èxits amb Miki Oca al Mundial júnior de Trieste (2011), i que va tenir la seva gran posada en escena en els Jocs de Londres 2012 amb una plata que repetiria el 2021 a Tòquio. El somriure de Miki Oca era lluminós. No havia començat la final dels Jocs, i el seleccionador espanyol, que havia format part de la selecció masculina d’or el 96, s’abraçava als seus assistents, a les jugadores, potser conscient que seria una bona manera de burlar-se d’aquells dimonis que semblava que no se n’anaven mai del tot. Sense por del buit. Sense els fantasmes de les finals olímpiques perdudes a Londres i Tòquio. En un partit duríssim en què les boies van haver d’esforçar-s’hi més que mai –Paula Leitón, Maica García i Paula Camus s’hi van deixar la vida– i condicionat pel marcatge extrem de les australianes a les llançadores espanyoles, especialment a la canonera Elena Ruiz (només va poder marcar de penal), Espanya va edificar el seu triomf en els braços de Martina Terré. Especialista en el joc psicològic, i conscient que és de les que intimida amb la mirada, es va permetre el luxe de parar fins i tot amb les dues mans. Alice Williams i Abby Andrews, les grans golejadora australianes, es desesperaven sense remei davant la portera de la Vila de Gràcia. No va importar que Austràlia inaugurés el partit marcant de penal. Paula Leitón va respondre amb un increïble llançament d’esquena i Elena Ruiz, tan marcada com estava, almenys va poder estrenar de penal per posar per davant Espanya per primera vegada al marcador. Aquest cop no va passar com en la semifinal contra els Països Baixos, i les de Miki Oca ja no tornarien a veure’s per darrere. Heroïnes En bona part perquè Martina Terré va posar maons a la glòria aliena en un increïble segon parcial. Les anomenades Meduses australianes (Aussie stingers) veien davant seu un mur infranquejable. En aquest quart només Maica García va ser capaç de marcar un gol. La seva celebració, puny en l’aire, va fer tremolar la piscina. Però al partit li faltaria encara una altra heroïna, Bea Ortiz. Turment per a les nord-americanes en l’històric triomf de la fase de grups, la jugadora de Rubí va enfilar tres gols que van fer trontollar la resistència aussie. Primer va propiciar el 2-5, després el 3-6, i després va comparèixer la líder emocional d’aquest equip, Anni Espar, per col·locar un 4-7 que avançava el desenllaç. Entre Ortiz i García van acabar per tancar un dels èxits més treballats de l’esport espanyol. Per la seva constància. Pel seu patiment en silenci. Per la incapacitat dels mitjans a atendre-les quan elles continuaven guanyant. Miki Oca es va tirar a la piscina. Es va abraçar a les seves jugadores. Ara, sí, podien plorar en pau.

Martina Terré aixeca un mur d’or en un dia per a la història

La selecció espanyola femenina conquereix per primera vegada l’or olímpic de waterpolo després de vèncer Austràlia (9-11), 28 anys després de l’èxit de l’equip masculí a Atlanta 96.

El més llegit