Espanya viu quatre vides en 120 minuts per conquerir l’or

No hi havia hagut mai una final olímpica semblant, amb tants gols, amb tants episodis de narratives contraposades, amb tantes històries concentrades en un sol desenllaç que va ser d’or per a Espanya. El futbol masculí va arribar al cim olímpic només abans trepitjat a Barcelona 92. Espanya va viure quatre vides diferents en 120 minuts. Tan valenta i tan insegura alhora, tan decidida a estones com empetitida a d’altres. Tan inconsistent, tan volàtil i alhora tan rebel davant un estadi bolcat amb França per sumar el segon or de la història del futbol espanyol, que va donar un enèrgic impuls per a la delegació nacional, que arrossegava un dia de severes clatellades. Ho va fer amb tot en contra: l’ambient parisenc, el resultat inicial, matiner el gol francès, i la seva ulterior remuntada quan els espanyols ja acariciaven l’or. Primer Fermín i Baena, campions d’Eurocopa i dels Jocs en un mes, gairebé sempre (greu error inicial més que perdonat) Arnau Tenas, i ja en la histèrica pròrroga Sergio Camello, van posar al Parc dels Prínceps de París el segell d’un or per al record. Clara minoria a la grada Espanya era minoria absoluta a les grades, com correspon a una final davant l’equip local, tot i que l’ambient no semblava durant moltíssims minuts el propi d’una final per l’or olímpic, mancat de decibels i intensitat per al premi que hi havia en joc. Va passar que aviat els espanyols es van sentir més petits del que eren, quan van observar la cantada d’Arnau Tenas que va propiciar el gol inaugural del francès Millot. I veient, una estona abans i a distància, l’espifiada de Cata Coll en la infeliç pugna pel bronze femení, les males vibracions semblava recórrer sense remei el sistema nerviós espanyol. Però llavors van aixecar la mà Fermín i Baena i van dir que d’això res. Que Espanya havia rebut un revés, però que no estava morta. Entre tots dos, en 10 minuts de deliri nacional, van silenciar la casa del PSG amb tres gols. Va començar el del Barça, rematant solíssim a l’àrea; va seguir Fermín, recollint el mal rebuig del porter Restes per marcar el seu sisè gol en aquests Jocs. I va rematar el rampell Baena, amb un xut de falta directa. Arnau es redimeix Era el minut 28 i Espanya guanyava per 1-3 davant l’atordida França d’Henry, que no entenia què havia passat, no sabia com podia haver rebut tres fiblades en 10 minuts quan en tot el torneig olímpic només havia hagut de lamentar un gol en contra, en la semifinal davant Egipte. No es van reconstituir els locals fins al llarguíssim descompte de la primera meitat, en la qual Arnau Tenas va tenir l’oportunitat de redimir-se. França es va sentir obligada a la segona meitat, va moure peces des de la banda Henry, animada per una grada que, ara sí, corresponia al que els seus s’estaven jugant. Els francesos van ofegar per moments una Espanya que només trobava oxigen quan Baena rebia la pilota i tenia un parell de segons per pensar. Tenas, enardit després de la seva rectificació, va frenar amb brillantor els tocs a sometent francesos, mentre el seleccionador Santi Denia, olímpic com a futbolista a Atlanta 96, va buscar solucions a l’aclaparament amb l’entrada de Juanlu i Bernabé. La resistència es va esquerdar quan, ja en el descompte, l’àrbitre va revisar al VAR una agafada de Turrientes. Mateta va marcar el penal que va enviar el duel a la pròrroga. Turrientes poc després va estar a punt d’evitar-ho amb un travesser. La pròrroga, no ens enganyem, feia olor de mort per a Espanya. Però va resultar que als locals se’ls havia acabat la bateria. Els jugadors de Denia van saber llegir la flaquesa rival. I Camello, que havia entrat per sorpresa en la convocatòria pel tòtem Omorodion, ho va aprofitar per marcar dos gols històrics, un en el 100 i un altre en el 121, que van col·locar el definitiu 3-5 al marcador. França 3-5 Espanya FRANÇA: Restes; Sildillia, Badé, Lukeba, Truffert; Millot, Koné, Chotard; Olise, Mateta, Lacazette. Tècnic: Thierry Henry. Canvis: Kalimuendo per Lacazette (m. 52); Akliouche per Chotard (m. 52); Doue per Millot (m. 78); Locko per Truffert (m. 91); Magassa per Koné (m. 106); Cherki per Sildillia (m. 110). ESPANYA: Arnau; Pubill, Eric, Cubarsí, Miranda; Barrios, Fermín, Baena; Sergio Gómez, Oroz, Abel Ruiz. Canvis: Juanlu per Pubill (m. 73); Bernabé per Fermín (m. 73); Camello per Abel Ruiz (m. 81); Turrientes per Baena (m. 81); Pacheco per Oroz (m. 88); Miguel per Miranda (m. 97). GOLS: 1-0 (m. 12), Millot. 1-1 (m. 18), Fermín. 1-2 (m. 25), Fermín. 1-3 (m. 28), Baena. 2-3, Akliouche (m. 79). 3-3 (m. 93), Mateta (p). 3-4 (m. 100), Camello. 3-5 (m. 121), Camello. ÀRBITRE: Ramon Abatti (brasiler). TARGETA: Koné, Badé, Bernabé, Baena, Miranda, Pacheco.

Espanya viu quatre vides en 120 minuts per conquerir l’or

‘La Rojita’ iguala la gesta de Barcelona 92 després d’un partit apoteòsic. França va empatar a tres en l’últim minut, però Camello va ajusticiar els amfitrions amb dos gols a la pròrroga.

El més llegit