La nit que Poli Díazva ballar la ‘Lambada’

El vespre del 19 d’agost de 1989, l’explosió d’un vehicle carregat de pirotècnia que es trobava estacionat en un hipermercat de San Juan (Alacant) va causar 10 morts i 29 ferits. Eren els anys del plom i en els primers instants es va témer per l’autoria d’ETA. La teoria de l’atemptat no va acabar de descartar-se fins a hores després de la deflagració perquè va voler la casualitat que aquella mateixa tarda, diversos mitjans de comunicació rebessin falsos avisos de bomba, probablement del mateix autor. La hipòtesi terrorista es va esvair quan les anàlisis de la Policia Científica avançaven sobre el terreny, però això no va reduir la magnitud de la tragèdia. A menys de 40 quilòmetres del lloc de l’explosió, Policarpo Díaz Arévalo, El Potro de Vallecas, defensava amb 21 anys a la plaça de toros de Benidorm el títol dels pesos lleugers contra un rival "difícil i resistent", el francès Alain Simoes. Poli venia de guanyar l’europeu feia uns mesos, després de llaurar-se una biografia trufada de calamitats en la infància i adolescència i la posterior sort o desgràcia de caure a l’empara de l’empresari de moda als anys 80 del segle passat, Enrique Sarasola Lerchundi: amic de Felipe González, ben connectat amb l’aristocràcia econòmica de Madrid (els Albertos no es perdien un combat del Potro) i patrocinador i mecenes del púgil. El vallecano va guanyar els punts. Sense mòbils, sense internet, sense xarxes socials, la notícia sobre l’explosió a l’hipermercat va trigar a arribar a l’escenari del combat. La majoria no se’n va assabentar fins a l’endemà, raó per la qual Poli i el seu equip no van dubtar a aprofitar la festa que l’hotel on s’allotjava li tenia preparada a la seva arribada de la plaça de toros. Tal era la projecció social del boxejador, inèdita des dels temps d’Urtain o Periquito Fernández, que allà va ser rebut pel combo de ballarines brasileres que es va encarregar d’amenitzar els entreactes de la baralla. Amb aura de jet set, a meitat de la festa va desaparèixer amb la noia encarregada d’anunciar els assalts i entre els convidats no van faltar autoritats locals, periodistes, discjòqueis o estiuejants que cada nit feien brillar les discoteques de moda, com Penélope o KM. Entre elles, una exnòvia argentina de Julio Iglesias, amb qui Poli es va atrevir a fer uns passos d’aquella Lambada, de Kaoma, la cançó de l’estiu. A partir d’aquella nit i durant les nou següents, decidit a passar unes minivacances abans de tornar a entrenar a Segòvia, Poli només va trepitjar l’hotel per descansar les poques hores que li permetia la nit benidormera, que per llavors conservava l’encant kitsch de les dècades de 1970 i 1980, les de la Transició i la movida, les festes fins a sortir el sol, els playboys, els gigolós i el mite de les turistes a la recerca del presumpte mascle espanyol. Proveïts de màquines fotogràfiques fàcils de portar al bolso o com a inevitable ronyonera, una gentada avassallava cada nit el Potro en la seva ronda nocturna, que començava al passeig marítim i culminava a Nabab o KM. Allà acabava formant part del jurat de Míster Cames o a la zona VIP, on va tornar a trobar-se amb l’amiga argentina de Julio Iglesias. "¿L’han vist? Que senzill, que amable. ¿Es quedarà gaire temps aquí?", va preguntar la jove, avui una celebritat al seu país. "No vegis si estàs guapa", aconseguia pronunciar el púgil. "Molt bo el combat, molt bo, molt bo", replicava ella abans d’abandonar el lloc i deixar Poli a cura dels seus cicerones o del seu preparador, Ricardo Sánchez Atocha. Espectre errant Lluny dels temps en què va acabar convertit en un espectre errant, aquelles nits de Poli Díaz eren encara el descobriment d’un tipus de vida que mai va imaginar que tindria. Ni alcohol ni tabac. Les seves aficions en aquell moment eren a penes carnals, encara a quilòmetres dels anys de l’heroïna, de la coca, de la delinqüència i de viure al carrer en una tenda de campanya. Set campionats d’Espanya i vuit d’Europa. El seu món va començar a esfondrar-se dos anys després d’aquella setmana boja, al perdre a Norfolk contra Pernell Whitaker pel ceptre mundial. Es va tornar mandrós, va començar a viure més de nit que de dia i la jet set el va abandonar. Mai va ser un dels seus. Va acabar condemnat per diferents delictes, just al contrari que els tres pirotècnics processats per l’explosió de l’hipermercat, absolts el 1994. Aquella nit d’agost de 1989, es va escriure una tragèdia. L’altra, la del millor boxejador espanyol de la història, s’aprestava a traçar-se amb línies tortes.

El més llegit