Els EUA, ‘el Pelusa’ i BCN

És possible, sí, que París no necessiti uns Jocs Olímpics per situar-se al mapa de les grans ciutats del món. Pot ser, però demà els explicaré una cosa grossa que va passar abans de la nominació de Barcelona-92 perquè entenguin a què em refereixo, és a dir, al que sol passar si ets massa prepotent. França, París, els francesos són una cosa tan gran que no necessiten cap projecte (o això pensen ells) per considerar-se el centre del món. I fan bé ¡que carai! És molt possible que aquests dies se senti pels carrers de París comentaris com: "¡Això no ho necessitem! ¡Som París!". Aquests dies he llegit tesis doctorals molt saberudes sobre si uns Jocs Olímpics són o no beneficiosos per a la ciutat i el país que els organitza. Quina tesi ¡És clar que són beneficiosos! Tot depèn de com els organitzes, de com te n’aprofites i els utilitzes i, sobretot, de com siguis de submís amb el COI. Pot ser que el de París, que va pels seus tercers Jocs, sigui un altre luxe que es concedeixen els francesos, malgrat que, per ara, els parisencs no semblen gaire entusiasmats amb l’esdeveniment, ni tan sols amb la idea que, l’any que ve, potser poden banyar-se a les platges del Sena després d’invertir 1.500 milions d’euros a netejar-ne l’aigua. L’escàndol del recent Argentina-Marroc de futbol és, sens dubte, un toc d’atenció a poques hores de la inauguració. Per a Barcelona, ara que han passat 32 anys i molts més de la reconstrucció de la ciutat, és evident que els Jocs Olímpics sí que van ser la palanca que la va situar al mapa mundial, i encara més si ens referim als EUA, no només el país més olímpic sinó el més poderós. I ho va ser perquè, des del primer dia i contra vent i marea, Pasqual Maragall i Josep Miquel Abad, els genis d’aquells Jocs que han sigut irrepetibles, van defensar que l’esdeveniment estaria al servei de la ciutat i no al revés. El COI es va molestar, es va enfadar, però al final va acabar convertint el model Barcelona en l’exemple a seguir. Com si fos ahir "No en som conscients, i hauríem de ser-ho", em va explicar Josep Miquel Abad quan, de sobte, va sonar que Barcelona meditava tornar a demanar uns Jocs. "Però els nostres Jocs encara són tan presents en el món olímpic que semblaria estrany que els tornéssim a demanar, ja que milions de persones tenen la sensació que els vam fer fa 10 mesos. Encara els tenim allà, presents a la memòria de tot el món. No vam enganyar mai el COI ni els ciutadans. No tenia sentit fer-ho. Era vital per a tothom que Barcelona entengués que serien uns Jocs per a la gent i no pas una cosa superestructural al servei d’un decorat immens i d’una espècie de litúrgia que no tenia res a veure amb nosaltres. Quan pregonàvem que Barcelona necessitava una palanca per transformar-se era veritat, no era una frase promocional, buida, creativa". Barcelona estava treballant molt per demostrar la seva grandesa i, fruit d’aquesta dedicació, habilitat, professionalitat i honradesa (han passat 32 anys i no hi ha hagut ni un sol cas de corrupció quan, l’any passat, la policia va entrar al Comitè Organitzador de París 2024 sospitant que hi havia alguna cosa que no es feia bé), va ser el cop de sort que li va proporcionar, sí, Diego Armando Maradona. Ho he explicat alguna vegada, però deixin-me que ho torni a fer perquè el que va passar va ser vital per a l’èxit d’aquells Jocs Olímpics. El maig de 1990, el Pelusa va deixar plantat, a Nàpols, el periodista esportiu més important dels Estats Units: George Vecsey, articulista del New York Times. Vecsey va anar a entrevistar Maradona, que li va dir, després d’un entrenament, que estava cansat i que tornés un altre dia, una altra setmana, un altre mes. Vecsey va trucar, desesperat, als seus caps i els va dir que Maradona l’havia plantat. Així, tal qual. L’havia citat un mes abans i, quan va anar a entrevistar-lo, li va dir que no li venia de gust. "¿Què faig?". I els seus caps li van dir: "Ja que hi ets [a Europa, és clar, molt, molt allunyada dels EUA], passa per Barcelona i potser podràs aprofitar el viatge per veure com és aquesta ciutat, què estan fent i quins Jocs ens esperen". El meu amic Álex Martínez Roig, amic personal de Vecsey, a qui va conèixer a Roland Garros i Wimbledon, em va demanar que fos el xerpa de Vecsey a Barcelona, el passegés per la ciutat i, gràcies a Martí Perarnau i Pedro Palacios, li proporcionés tota mena d’informació, visites i entrevistes, és clar, amb Maragall i Abad. Menys en carrossa, Vecsey es va passejar per la ciutat, pels seus barris, per les instal·lacions olímpiques, pel Camp Nou, per la Barceloneta, per Montjuïc, com si fos el president en persona del COI. Va parlar amb qui va voler, va dinar a les terrasses i es va encomanar de la màgia, generositat i complicitat dels barcelonins. Una vegada tornat a Nova York, Vecsey va publicar una sèrie d’articles, concretament tres, en la bíblia del periodisme mundial, que van significar reconeixement per a Barcelona-92. El que més li va agradar a Vecsey, i així ho va descriure en els seus textos, va ser la ciutat, les terrasses, la gent, la Rambla, el Born, Gràcia, la Boqueria, la Barceloneta, l’amabilitat dels habitants, el contacte, l’encant i la passió que els barcelonins posaven en els seus Jocs. La nit abans de tornar als EUA, el nostre home a Nova York em va demanar dues últimes hores de conversa per ordenar els seus apunts. Creguin-me, no hi havia res a ordenar, ho tenia tot claríssim. Van ser dues hores meravelloses, només equiparables als tres reportatges que publicaria al seu diari tot just trepitjar NY, el contingut (i elogis) dels quals col·locarien Barcelona al mapa mundial. Immersió ciutadana En la xerrada de comiat, Vecsey em va demanar un últim favor: "He sigut en molts Jocs, però els vostres, per la gent, per la ciutat, pel que he detectat, per la complicitat dels habitants, seran els més bonics de viure. Seran uns Jocs per la gent i per a la gent, així que m’has de llogar un pis en un barri, perquè pugui viure aquest meravellós esdeveniment en companyia de la meva dona. Els meus companys viuran a la vila de premsa o en hotels, però jo seria un idiota si em perdés el millor d’aquesta seu: la seva vida, els seus carrers, la seva gent, les seves terrasses, el seu menjar...". Vecsey va tenir el seu pis; l’hi va buscar el meu amic Josep García Miquel. Va esmorzar, dinar, berenar i sopar en terrasses, tavernes, restaurants i cellers. La seva dona, les millors vacances de la seva vida, atapeïdes de caminades, museus, menjars a l’aire lliure i nits especials. I Barcelona va tenir la ressonància que mereixia, ja que aquell maig tan màgic de 1990, Vecsey va publicar el primer dels seus reportatges a les pàgines del New York Times, amb el títol Antoni Gaudí ja està a punt per als Jocs de 1992. En aquell primer text, un entusiasmat Vecsey, començava dient: "Tots els Jocs Olímpics tenen una figura rellevant. Roma-60 va tenir un boxejador anomenat Cassius Clay. A Montreal-76, va emergir la gimnasta Nadia Comaneci. A Seül-88 vam veure córrer el veloç Ben Johnson. Doncs Barcelona-92 ja té la seva figura: Antoni Gaudí".

Els EUA, ‘el Pelusa’ i BCN

Pot ser que no hi hagi hagut millors Jocs que els de Barcelona. Mai abans una ciutat s’havia bolcat en cos i ànima a una cita olímpica. Encara avui es recorda aquella cita tan memorable.

El més llegit