La generació del pedra, paper, tisores es corona

Quan jugues una final estàs tan a prop de guanyar-la com de perdre-la. A un pam de tocar la glòria i a cinc dits de caure a l’abisme. Però l’ésser humà és antropològicament pessimista i sempre pesa més la por de perdre que la il·lusió pel guanyar. D’això en sap molt un jugador com Harry Kane, que no ha aconseguit un títol d’equip en tota la seva carrera. Hi ha un remei, però. Es diu inconsciència i sol aparèixer en dosis considerables en els joves que la desimboltura empeny a desafiar els límits del recomanable. Aquesta Espanya navega amb les veles inflades per la gosadia dels dos extrems, Nico Williams i Lamine Yamal, dos nens que es retroalimenten al camp i encomanen aquestes ganes de divertir-se als seus companys. I són dos dels grans culpables que Espanya sigui campiona d’Europa mentre juga a pedra, paper o tisores. Però abans que el francès François Letexier assenyalés el final del partit, Espanya ja havia guanyat el torneig, independentment del que passés després. Perquè la selecció acovardida i discreta que va arribar a Alemanya s’ha acabat convertint en un equip enlluernador i poderós que, per sobre de tot, té un futur excitant al davant. D’eruga a convertir-se en papallona. Aire fresc La irrupció majestuosa de Lamine i Nico Willliams, que han celebrat 17 i 22 anys respectivament en les hores prèvies a la final, augura un futur prometedor a Espanya. Però aquesta aposta ja estava guanyada des que Luis de la Fuente es va asseure a la banqueta de l’absoluta, perquè el d’Haro va obrir les finestres del vestidor i va deixar que hi entrés aire fresc. A més de Lamine i Nico, han tret el cap a l’equip Fermín (21) i Cubarsí (17), uns joves que ja tenen pes al Barça i que segurament creixaran amb Flick a la banqueta blaugrana. La irrupció dels joves és destacada, però encara ho és més la jerarquia que han mostrat futbolistes que s’espavilen amb una enorme maduresa per l’edat que tenen. Rodri (28), Fabián (26), Dani Olmo (26), Mikel Oyarzabal (27), Mikel Merino (26), Le Normand (26) o Unai Simón (27) estan lluny d’arribar a la trentena i ja atresoren una experiència i una personalitat futbolística que garanteix que Espanya estarà lluitant pels títols durant el pròxim lustre o les pròximes dècades. De la Fuente va avisar el dia que es va fer càrrec de l’absoluta: "Comença una nova etapa en què mirarem endavant". Marcava amb això un full de ruta molt clar. Tret d’excepcions prodigioses com la de Lamine, la selecció té un nucli dur de jugadors que van sortir de les inferiors i van guanyar-hi títols, i així continuarà sent durant els pròxims anys. Ara l’Espanya de Lamine i Nico ha recuperat una generació perduda, la d’adolescents entre 15 i 20 anys, que s’han tornat a asseure davant la tele per veure aquesta selecció que lideren els nens de la generació Z. Pablo Barrios, Aimar, Turrientes, Mosquera, Diego López o Samu Omorodion trucaran a la porta més aviat que tard d’aquest grup en què els soldats de De la Fuente aniran integrant els nous pretorians.

La generació del pedra, paper, tisores es corona

La irrupció majestuosa de Lamine i Willliams, que han celebrat 17 i 22 anys respectivament en les hores prèvies a la final, augura un futur prometedor per a Espanya.

El més llegit