Espanya torna al paradís

Espanya li va tirar el futbol a la cara al seu inventor i es va entronitzar per quarta vegada en una Eurocopa, un registre únic. Ningú va tenir més motius per fardar, perquè cap dels rivals va aconseguir tenir més encant que l’equip dirigit per Luis de la Fuente. Mai hi va haver un campió més golejador, mai hi va haver un guanyador amb set victòries consecutives, quatre d’aquestes davant campions mundials. Un himne al futbol més recreatiu segellat en una nit gloriosa a Berlín per Nico Williams i Oyarzabal, golejadors per a l’eternitat. Espanya, aquesta Espanya mancomunada i diversa en què no hi va haver qui perdés el pas, va saber gestionar un partit molest d’entrada, davant una Anglaterra hermètica. Però aquesta Roja no pateix mal d’altura i es va enlairar quan va agafar vol amb Nico, Lamine i Olmo. Sempre ben acompanyats per la resta de col·legues, fins que Palmer, en l’únic moment d’urgència anglesa, va certificar un empat invalidat per Oyarzabal. Anglaterra continua amb una abstinència de 58 anys. Espanya es va trobar d’inici en una habitació tancada. A aquesta Anglaterra no l’espanta assumir un paper d’equip cru, per més que això desllueixi jugadors com Foden, Bellingham i Kane. Gareth Southgate els prefereix com a legionaris. La Roja davant un dic, amb Foden a l’arrest de Rodri, Bellingham en tasques d’intendència pel sector de Carvajal i Lamine. Per les ales, on Nico i Lamine exerceixen de ventiladors, dos ossos: Walker i Shaw com ventoses dels extrems espanyols. Una Espanya més ombrívola de l’habitual, sense manera de donar puntades al joc per les vores, bloquejada per l’eix central per Rice i Mainoo com pinces de Fabián i Olmo. Una Anglaterra rigorosa El primer acte va transcórrer sense cap altre avís en alguna de les àrees que una rematada final de Foden que va interceptar Unai. De Pickford, el meta anglesa, només hi havia notícies pel seu recurrent joc en llarg. Lamine, inopinadament timorat després de perdre els primers assalts amb Shaw. I Nico més agitador, però amb fogueig. Nico i Lamine, Lamine i Nico, estaven per arribar. Van arribar al torneig alemany com a novellers i van marxar amb les portes obertes. Al grup de De la Fuente li faltava perspectiva davant un adversari enxiquerat, poc excitant però molt rigorós amb els manaments castrenses de Southgate. Una Anglaterra decidida a anul·lar-se a si mateixa amb tal de derogar el rival. Només ho va aconseguir en el primer acte. A la caseta, algú va donar amb la tecla en l’intermedi. I això que l’assumpte pintava malament, amb Rodri, espinada espanyola, sense continuïtat. Al relleu Zubimendi. Abans de tenir rodet el donostiarra, en un parpelleig una Espanya ja amb gosadia, la Roja més reconeixible. Un formidable servei de Carvajal va permetre a Lamine girar-se i deixar a roda el seu carceller. El blaugrana va connectar amb el seu camarada Nico, Olmo, murri, va deixar que la pilota seguís el seu curs, i el navarrès va donar una passada a un racó de la xarxa de Pickford. Primera ocasió espanyola i bingo. Com el futbol és un estat d’ànim, en un no res va tenir Olmo el 2-0, però no va afinar. Una altra Espanya, ja l’Espanya de Nico i Lamine, avui consagrats en un futbol en què els extrems ja semblaven heretges. Al de l’Athletic se li va escapar un xut des del balcó de l’àrea per un dit, com abans li va passar a Morata, valent però desajustat davant el gol. Lamine el va citar amb Pickford, però al capità li falta optimisme. Remar amb enteresa De sobte, tan angoixada es va veure Anglaterra que el seu tècnic va operar sense titubejos. Al cap d’una hora, Kane a la cambra fosca en favor de Watkins, heroi de la semifinal davant Holanda. Mentre l’ariet del Bayern remugava la seva mala sort, Pickford va ser exigit per Lamine, que, com Nico i Olmo, ja eren aquests jugadors expansius que han llançat la Roja. Però faltava la rematada. No va arribar i es va produir un canvi d’agulles. Anglaterra es va sostenir fins que, sense un altre remei, els seus jugadors més desequilibrants per fi van fer prevaler el que valen Saka, Bellingham i l’arraconat Palmer van tocar els tambors. En un desajust espanyol, Bellingham va assistir a Palmer, que va ajustar a la xarxa d’Unai un xut sec. Un flagell per a la Roja, forçada de nou a remar amb enteresa davant un adversari amb diferent ullal. Nacho va haver de substituir el ranc Le Normand poc abans que una altra vegada Pickford frustrés Lamine. Res va poder fer davant l’estampa del 2-1. Olmo va endollar Oyarzabal, que va descarregar la pilota cap a Cucurella. El lateral li va tornar el fil i el basc va esquinçar Anglaterra. A Espanya li quedava serrar la mandíbula. I bé que ho va fer quan Unai va rebutjar un cop de cap de Rice i el posterior de Guéhi el va treure Olmo sota el travesser. Espanya torna al paradís del que es va despenjar a partir del 2012. Una altra Espanya per sempre.

Espanya torna al paradís

La selecció espanyola conquereix el torneig després de derrotar Anglaterra amb gols de Nico Williams i Oyarzabal i s’entronitza a Europa per quarta vegada, un registre únic en la història. Ningú va tenir més encant que ‘la Roja’ a Alemanya.

El més llegit