Espanya i els cocodrils

Tan desconcertant és el futbol que, de vegades, ser el millor pot ser pitjor. En aquesta Eurocopa ningú ha resplendit més que Espanya, avui davant una paradoxa. Que l’especuladora França hagi sigut més rasa del previst deixa la Roja davant un calendari amb cocodrils. Pel seu camí, Mbappé, Kroos i Cristiano. Per la ruta de la decebedora Anglaterra i l’agònica Itàlia, rivals més afaitats. Una dada eloqüent: en la travessia d’Espanya els equips comptabilitzen 17 títols (Mundials més Eurocopes); en el costat oposat només vuit (sis d’Itàlia). Els Països Baixos, la destenyida selecció de Koeman, tercera al seu grup, Romania, Àustria o Turquia estaran en semifinals. Per a sort d’Espanya, l’equip arribarà a les eliminatòries amb més conviccions. Luis de la Fuente sembla haver trobat l’espinada de forma assenyada. Res de gasosa. Rodri ja no és aquell central amb fòrceps amb què va experimentar Luis Enrique. Ara, és el que és, el millor migcampista existent, placenta clau del City i d’Espanya. Al seu costat, l’impactant Fabián, amb una esquerrana categòrica que es deixa el cor als ossos. Jugador que el seu tècnic del PSG havia exiliat de la selecció. Nanos amb turbo A De la Fuente també se li deu l’apogeu de l’inesperat Cucurella i haver aproximat Pedri a la perifèria del gol. Com que el tret diferenciador més gran d’Espanya són dos nanos amb turbo, Lamine i Nico, la selecció es quadra per dins per volar per fora. Una Roja recreativa i amb pensament propi. En matèria del murri futbol això no li garanteix un final feliç, però no hi ha millor via al podi. La primera estació, Geòrgia, que el 8 de setembre es va endur una pallissa espanyola (1-7). Altres temps. Els georgians han fet una estirada i aquell partit va suposar una premonitòria mudança espanyola. Els extrems titulars –Olmo i Asensio– es van lesionar. Les alternatives: Nico i Lamine. Espanya va arribar a la cita germànica aprofitant el rebut del favoritisme de França, i fins i tot del cartell d’Alemanya i Anglaterra. La selecció de Deschamps, poc lírica, ha arribat als vuitens a cua d’Àustria, un conjunt molt rocker. L’anodina França, dos gols en tres partits: un d’involuntari (l’austríac Wöber) i un altre de penal (Mbappé). Per sobre del galàctic –llastat per la seva patacada nasal–, del sec Griezmann o de l’extraviat Dembélé, Kanté, de jubilació a l’Aràbia als 33 anys. Amb tot, qualsevol voldria regatejar França. Alemanya ha reeixit una mica més. Després d’aclaparar Escòcia, va declinar contra Hongria i va acabar líder amb el ganxo. La selecció que afinen els violins de Havertz, Wirth, Musiala i Gündogan va acabar rescatada contra Suïssa per Füllkrug, el prototip de panzer alemany dels vells temps. Amb tot, ningú voldria Alemanya davant. Per a dissonant, Anglaterra. Tots junts sumen menys que per separat. L’abanderat golejador Kane està aïllat, Foden no troba el Foden mvp del City i Saka no remet al vivificant futbolista de l’Arsenal. Fins i tot Bellingham no és reconeixible, traspaperat per tots els racons del camp. Entre els quatre esmentats i Palmer, reclòs a la cambra fosca, han anotat 140 gols aquest curs. Davant tant desvari, a Southgate li cauen galledes des de la mediosfera. Lineker, Shearer i altres prestigiosos exinternacionales no es tallen la llengua. Amb tot, malgrat aquest desordre, qualsevol tindria objeccions amb Anglaterra. Per tot, ¿algú prefereix un encreuament amb Espanya?

El més llegit