Manolo González: "Em deien autobuser en to despectiu, jo soc un pencaire"

Va arribar a la banqueta periquito el passat 12 de març en substitució del defenestrat Ramis. Mai havia entrenat en la categoria professional, però aviat va canviar la dinàmica del grup. Optimista, guanyador i convincent com pocs, va segellar aquest diumenge l’objectiu. Va conduir l’Espanyol a Primera i va provocar l’èxtasi de tots els periquitos, que ara demanen una continuïtat que sembla complicada. Hores després de l’èxit, Manolo González (Folgoso do Caurel, Lugo, 45 anys) conversa sense embuts des de casa seva a Mataró amb EL PERIÓDICO. Res, estic relaxadíssim. Ja m’he retirat d’aquestes coses. Ja m’he tallat la cueta. Estava rebentat després del partit. Va ser una bogeria, una burrada de dia. Tot ha anat molt ràpid, encara ho estic processant. Tinc el mòbil a rebentar. Dec haver rebut uns 500 missatges de Whatsapp i trucades. I els que continuen arribant. Em va fer molta gràcia una felicitació d’Ander Garitano. També d’Unai Emery, Gerard Moreno, Mariano [l’exdavanter del Madrid]... Bona gent. Han sigut tres mesos molt exigents, de molt patiment, amb sortides a camps complicats i un calendari terrible. Recordo, per exemple, el partit a Burgos, que va ser duríssim. La pressió per pujar ha sigut terrible, ja estic vacunat per sempre. La Lliga a Segona és molt dura, però també molt intensa. Tot ha anat molt ràpid, però ha sigut molt bonic i em dona un plus enorme per al futur. Jo esperaba pujar directe, una mica més tranquil, però sabia que el camí podia ser llarg. Al final ho hem aconseguit, però encara no he aconseguit que l’equip jugui al 100% com jo vull. Sabia que em faltava temps, però vaig acabar feliç. Descansat. El vespre de l’ascens el recordaré tota la meva vida. És el dia amb majúscules, amb totes les lletres. Això ja ningú m’ho traurà, ho portaré a dins fins que em mori. Sí. Seré clar. Que em diguin "Manolo, ets molt dolent" o "Manolo, que no t’adones de res" m’és igual. Accepto que es critiqui la tàctica o el tipus de joc. El que no em va agradar gens va ser la paraula ‘mediocre’. És molt despectiva, és una cosa que mai diria a ningú. És una falta de respecte molt bèstia. Al final el temps posa cadascú al seu lloc i així ha sigut. Jo entenc que la gent es queixi, però no tolero les faltes de respecte. Ja sé que no vinc del Bayern de Múnic, però em van dir mediocre. Això em va fer moltíssim mal. Jo no tinc xarxes socials, per a mi és el pitjor que li ha pogut passar al futbol i a la vida. No en vull saber res. D’això em va avisar un bon amic meu, que va ser segon entrenador amb mi fa temps. Em va comentar que ho havia llegit per internet, el va molestar molt i m’ho va dir. Les faltes de respecte avui dia estan massa autoritzades. No s’haurien de permetre, haurien de ser denunciables. O almenys si hi ha una persona que t’insulta que sàpigues qui és. Em creguin o no, durant aquests tres mesos vaig dir fins i tot a casa que no em comentessin absolutament res del que es deia de mi. Ni en ràdio, ni a la premsa ni a Twitter. No volia saber res, sabia que em podia condicionar, que em podia enverinar. Tot el que sé és per comentaris d’amics. Per desgracia, Espanya és un país d’estereotips i en el futbol també passa. Hi ha jugadors i entrenadors de Primera RFEF que si els donessin l’oportunitat d’estar a Segona A o fins i tot a Primera rendirien. Mireu, per exemple, Fermín al Barça. Però sempre hi ha la tendència de jugar sobre segur, que no sempre funciona. Jo defenso sempre el rendiment, la vida és rendiment, el que val és el que tu has fet. Una altra tonteria. Per guanyar-te la vida cal treballar, sembla que sigui una cosa dolenta, una cosa indigna. Em deien autobuser com una cosa despectiva. És un lloc de treball. Jo soc un pencaire. El que em vulgui insultar amb això ho té fotut. Ho vaig deixar fa set anys i ara soc entrenador al 100%. He entrenat en totes les categories menys a Primera. Ningú m’ha regalat absolutament res en la vida. Sí, era extrem al Martinenc i vaig arribar a coincidir amb Gerard López, Gabri, De Lucas... Vaig tenir una lesió greu amb 21 anys, però no hauria arribat a res, ja no tenia recorregut. Vaig preferir dedicar-me a entrenar. Que els jugadors valorin el teu treball és el més bonic que hi ha. Que et vulguin, que confiïn en tu. Han sigut tres mesos amb molt poc marge de prova i error. Va costar molt sacrifici, ho vam passar molt malament a Oviedo en aquells 10 minuts després del seu gol, però al final hem aconseguit l’objectiu. Jo noto l’estima de la gent, els periquitos em mostren el seu afecte i confiança. L’objectiu s’ha aconseguit. He de parlar amb els caps aquesta setmana. El contracte és fins ara, fins al final d’aquesta temporada. A partir d’aquí no es va concretar què passaria. Ni blanc ni negre. Jo em vull quedar, però és una decisió de dues parts i se n’ha de parlar. El que sí que és veritat és que no tindria sentit tornar al filial. No m’hi veig.

El més llegit