"L’ascens va ser un alleujament, un alliberament enorme"

Han passat 34 anys, però el temps sembla aturat a l’Espanyol. La vida continua igual. Tempesta a la cúpula, una afició descontenta i un equip que lluita a la desesperada per tornar a Primera. Així és l’ADN dels periquitos, sempre disposats a patir. El conjunt blanc-i-blau disputarà contra l’Sporting la primera eliminatòria dels play-off d’ascens a Primera, una fórmula que ja va superar amb èxit el 1963 i el 1990, quan va tombar el Màlaga després d’una agònica tanda de penals. El context, lògicament, ha canviat. L’Espanyol té un propietari xinès, cosa impensable fa tres dècades, i va canviar Sarrià per Cornellà, dues cases precioses amb milers de periquitos. Però l’agonia continua. I el descontentament social també. Ens traslladem abans al passat, al curs 1989-90. L’Espanyol acabava de descendir després d’una promoció contra el Mallorca i es disposava a tornar a Primera per la via ràpida, com ha fet sempre. A Segona hi havia 20 equips, dos pujaven i dos promocionaven contra dos rivals de Primera. Era un play-off diferent de l’actual i pujava amb una única eliminatòria. Els periquitos van acabar cinquens, però van entrar en la promoció gràcies al fet que el filial de l’Athletic va ser tercer. El rival era el Màlaga, que va caure a Sarrià amb gol de Gabino. Tot es decidiria a la Rosaleda amb 45.000 persones a les grades, entre elles un centenar de periquitos. El "‘descojone’ d’Albesa" Aquest duel posava fi a una campanya duríssima que va començar amb Benito Joanet a la banqueta. Juanjo Díaz el substituiria després de la jornada 17a. L’Espanyol va afrontar el play-off sense el capità Tommy Nkono, que era al Mundial d’Itàlia amb el Camerun. Meléndez va estar sota els pals. Les altres coses formen part de la memòria col·lectiva periquita, un episodi vintage que pot servir de referent per afrontar el repte majúscul que s’acosta. L’Espanyol va perdre també per la mínima a Andalusia i res es va moure en la pròrroga. L’èxtasi va arribar en els penals, una cosa que tampoc es podrà repetir aquest any, ja que en cas d’igualtat al final del temps extra venç el més ben classificat a la Lliga. Albesa va liquidar la tornada a Primera després de 16 llançaments. "Va ser un any molt llarg. El primer que em passa pel cap és aquest penal. Si hi havia un jugador amb aquesta fredor, aquest descojone i aquesta calma per caminar cap a la pilota saludant l’afició, aquest era Albert, el chato", rememora Michel Pineda, el fantàstic davanter francès, que va viure tota mena d’emocions a les seves sis campanyes com a blanc-i-blau (1984-90). L’exjugador veu molts paral·lelismes entre aquella època i l’actual. "Després de la UEFA van venir dos anys durs. L’ambient era molt tèrbol. Per ser l’Espanyol havíem de pujar directes i fàcil, però no va ser així. Aquell ascens va ser un alleujament, un alliberament enorme. Ja me’n vaig poder anar tranquil. Va ser com dir: ‘Allà el teniu, tornem l’equip on era i es mereix’". Als 59 anys, viu tranquil·lament a prop de Cambrils i té clar el seu desig per a aquesta promoció. "L’Espanyol ha d’estar a Primera sí o sí. A Gijón serà una bogeria, però a casa no podem fallar. Que pugin, es vengui si s’ha de vendre i es torni a parlar només de futbol". Des de Sant Sebastià atén Javier Zubillaga, centrecampista en aquell equip. "Vivim una temporada caòtica. Baró ho va deixar i va entrar Julio Pardo com a president. Vam tornar de Nadal i van fer fora Joanet. Juanjo va agafar l’equip i vam començar a escalar. Jo em vaig trencar el menisc i vaig estar tres mesos jugant com vaig poder. Al final em vaig operar, vaig arribar a la promoció i vam pujar. Va ser una joia total, encara recordo la gent esperant-nos de matinada a Sarrià al tornar de Màlaga". L’exfutbolista basc no oblida la tanda final. "Jo tirava els penals i vaig fallar el primer. El vaig xutar tan fort que li vaig fer mal amb la pilota al turmell a Jaro, el seu porter, i el van atendre uns minuts. Almenys, ell va fallar després i vam acabar pujant. No he passat un pitjor trago en la meva vida", recorda Zubillaga, que lamenta la crispació contínua de l’entitat. "Venia de la calma de la Reial i em vaig trobar un club diferent. Cada dia hi havia un embolic, mai estàvem tranquils. Veig que no ha canviat res, és una cosa que es porta a la sang. L’Espanyol és així". El nerviosisme de Juanito El segon llançador de la tanda no va fallar. José Aurelio Gay va alimentar les esperances d’ascens. "Va ser dramàtic. Recordo Juanito [el mític exjugador del Madrid mort], que era director tècnic del Màlaga. Estava nerviosíssim", apunta des de Madrid, on resideix després de la seva última experiència com a entrenador a Bolívia. "La clau és estar tranquils, no precipitar-se, tenir una bona mentalitat i ser eficaços. Si hi ha tres oportunitats cal ficar-ne almenys una. Per a això tenim Braithwaite, el millor davanter de la categoria". També va encertar en la tanda final Xavi Escaich, actual director general de l’Hospitalet. "Jo estava sent titular i la setmana del partit Juanjo em va dir que era un dia per a experts, que seria a la banqueta. Vaig entrar en la segona part per Archibald, després va arribar la pròrroga i la tanda. Llavors em va venir el míster i em va dir: ‘Tu xutes el tercer’. Vaig pensar: ‘Collons, ¿no era un partit per a homes experts? El vaig xutar i va entrar. Va ser increïble". L’exdavanter català, que va jugar després a l’Sporting i al Barça, confia en un altre final feliç, però avisa de les dificultats. "Llavors també hi havia un cert desànim a l’ambient. Avui dia la diferència entre Primera i Segona és encara més gran. T’ho jugues tot i qualsevol error suposa la mort. Però al final en puja un. Tant de bo sigui l’Espanyol", acaba.

El més llegit