Bagnaia guanya a Martín i Márquez, aspirants al seu tron

Doncs sí, hauria pogut ser el lloc, el dia, l’hora, el gran premi, la carrera, la proesa, la gesta, del jove Pedro Acosta (GasGas). Sí, sí, tot semblava preparat perquè el Tauró de Mazarrón, a qui encara li queden un grapat de carreres per convertir-se en el guanyador més jove de la historia(tenía ahir 20 anys i un dia), trenqués el rècord estratosfèric de Marc Márquez (Ducati). El seu rècord tenia, té, nom de condemna, però ell estava disposat a entrar als llibres de la història de les dues rodes. Es va enganxar al bicampió Pecco Bagnaia (Ducati) i va seguir la seva estela tot just arrencar el Gran Premi de Catalunya, davant 76.124 aficionats. Semblava que estava estudiant el cap i que esperava la seva oportunitat. Caiguda inoportuna Semblava, fins i tot, anar massa solt, inclús sobrat, però, en una corba llarga, ràpida, d’esquerres, se li va escapar la seva GasGas de davant i va perdre la primera oportunitat, de veritat, per destronar MM93. Ni així va desistir. El Tauró, animat a crits, a càntics, pels seus fans, es va aixecar, va continuar corrent i va travessar la meta en 13è lloc. Ell, millor que ningú, sap que, abans d’Alemanya, o a Sachsenring, per què no, el circuit talismà de Márquez, pot aconseguir la seva gesta. El gran premi va acabar convertit, de nou, en una lluita, en una baralla, en una exhibició dels de sempre, dels tres grans, dels tres candidats reals al títol mundial. Sé que coneixen els seus noms, sí, la carrera va acabar en mans de Pecco Bagnaia, el Senyor Perfecte, Mister Carrera, el Senyor diumenge; Jorge Martín Martinator, l’etern candidat i líder del Mundial i, evidentment, el campió que ve, el ressuscitat, l’animador de les últimes dècades, la nova revelació del 2024, Marc Márquez. Bagnaia es va treballar la victòria com sol ser comú en ell els diumenges després de fracassar, fer el ridícul i autoculpar-se, per l’enorme espifiada i error de dissabte, que el va deixar sense victòria en la prova a l’esprint. Se’n va anar a la caça de Martinator i el va fulminar a sis voltes del final. "Me’n vaig anar a dormir molt enfadat dissabte, molt, perquè no es pot cometre l’error que vaig cometre quan liderava l’esprint, amb Aleix a la meva esquena", va comentar el cap de Ducati. "Així que havia d’arreglar-ho diumenge i per això em sento, molt, molt, feliç d’haver arrodonit una altra gran victòria llarga. Somio repetir aquesta victòria, diumenge vinent, a casa, a Mugello". Per cert, el bicampió va fer un espectacular tall de mànigues al passar pel revolt 5, en el qual, dissabte, se’n va anar a terra. Bagnaia va tornar a col·locar-se segon del Mundial, a 39 punts de Martín. I Martín, és clar, el segon crac d’aquest calorós diumenge, estava content per haver resistit fins al final l’assetjament del seu cap de files. "Estic content, ¡és clar que estic content!, perquè ha passat un altre GP i he augmentat en un puntet el meu avantatge respecte al segon". Si Acosta significa l’esperança, la il·lusió, la revolució, la proesa que arribarà, ja ho veuran; si Bagnaia significa la perfecció, "la feina en silenci", la corona, la solvència; si Martín significa el somni, la insistència, el sí que es pot, ¿què significa Marc Márquez? Senzillament ressorgir, el coratge, la determinació, cridar: "¡He tornat! ¡Soc aquí!". Senyores i senyors, davant vostre, el nou vuit vegades campió del món. I sí, a més d’aquests quatre mosqueters, el gran premi va tenir, evidentment, el seu D’Artagnan, en la persona de Il Capitano Espargaró, que, sí, el dia que s’acomiadava de la seva gent tornava a brillar a enorme altura, discutint-li el podi, la tercera plaça, el bronze, fins a l’últim metre, fins a tan sols uns centímetres de la línia de meta.

Bagnaia guanya a Martín i Márquez, aspirants al seu tron

El campió va respondre. Estava enfadat. El líder de Ducati sempre fa el mateix: venç diumenge després de fallar dissabte. A Montmeló davant 76.124 fans també.

El més llegit