Mariona Teixidó: "Em dona equilibri ser jugadora de bàsquet i professora"

És una sensació de no creure’t res, però vas volant. És felicitat màxima. Tornar a la vida real després del que hem viscut és un xoc bastant fort. Em vaig quedar sense veu, no vaig dormir… Però vaig anar tirant. Increïbles. Perquè vam acabar pujant, però si no hagués sigut així, tindria la mateixa sensació. El que s’ha creat amb aquest grup ha sigut molt màgic. Tota la temporada, i el que ve ara. Tot el que podia sortir bé, va sortir bé. Des de la banqueta i amb una tensió enorme. Contra elles ja hihavíem jugat i ens van guanyar de 20 punts. Quan quedaven cinc minuts, recordo que dèiem que era el moment. O guanyàvem o ens superaven de 20 una altra vegada. No teníem res a perdre i elles ja ho estaven celebrant. Cantaven que estaven a Primera i nosaltres ens vam posar a disfrutar. Jo tinc molt clar el meu rol en aquest equip. Durant tota la temporada, però sobretot aquell cap de setmana, el meu paper era de suport moral, de lideratge. Com a jugadora vols sortir a la pista i sents que pots aportar alguna cosa. Però jo realment sabia que el millor que podia fer en aquell moment era recolzar-les. Ho vaig viure tot amb molts nervis. No et creus que pot arribar aquell moment, però tampoc deixes de pensar que ho pots fer. El dia després vaig tornar a mirar els últims cinc minuts del partit. Van ser per posar-los en bucle. No podia parar de plorar. Tenia la sensació d’haver-me buidat. Em deia: "Tots els esforços fets durant molts anys, sobretot aquest, valen la pena". Vaig sentir una felicitat extrema. Quan som petites, ens diuen que la definició d’equip és posar el que tu ets al servei dels altres. Pot ser un tòpic, però aquest equip és així. Hem arribat en el moment adequat, al lloc adequat, en el temps adequat. Totes hem sigut capaces de posar per davant el que necessita l’equip. No sé dir com ni per què, però s’ha aconseguit. Com a equip, ens ho hem passat molt bé fora de la pista i, sobretot en les últimes set setmanes, s’ha vist també dins. Hi ha jugadores que són professionals al 100% . Per a la majoria, la seva vida depèn d’això. Les joves agafen alguna cosa de les que som veteranes, les que diem que som les tres sèniors. I nosaltres agafem alguna cosa també d’elles i la seva joventut. És una passada. Això a mi m’ha arribat tard, més com un regal o com un premi. Em sento la persona més afortunada del món. Per mi, Badalona significa molt. La meva família és d’aquí. Poder ser part d’això i ser-ho com a capitana… Em sento molt afortunada. Veig les joves, amb 18-20 anys, es projecten vivint el bàsquet. Jo mai em vaig imaginar que això em podria passar. I tot va anar avançant a força d’anar fent passos i pujant categories. No dic que sigui un regal, perquè m’ho he guanyat, però jo tot això no m’ho hauria imaginat mai. Ho estic disfrutant com la que més. Continuo veient el bàsquet com un hobby i encara t’ho passes millor. Doncs la veritat és que no ho sé. Jo soc professora. Tenir la meva feina i després el bàsquet em complementa. No sé viure la meva vida sense una cosa o l’altra. Em dona l’equilibri, sobretot mental. És una de les claus per entendre qualsevol situació o rol dins de l’equip. Des de la Penya han apostat pel femení igual que pel masculí. Ens entrenem també a l’Olímpic, tenim les mateixes condicions pel que fa als serveis mèdics. És veritat que de cop la gent parla de nosaltres, ens han vist a la tele… La vida ha fet que ens ajuntéssim un grup de persones molt humil i transparents, i això fa que tot ho visquem des de la il·lusió. És un repte molt gran. I tenir humilitat, creure, posar-se al servei de les altres… Falta un plus de físic, de talent, que és el que et dona la categoria, però si la base és aquesta, podem aconseguir qualsevol cosa.

Mariona Teixidó: "Em dona equilibri ser jugadora de bàsquet i professora"

¿Com va la ressaca?

El més llegit