El Madrid dels mosqueters

Se’n van anar Ramos, Cristiano i Benzema i en l’última gran nit blanca el futbolista terminal no va ser Bellingham, sinó un davanter del camió escombra cedit al finalista de la Copa d’Europa per un equip de Segona (Espanyol). Res concorda excepte en un Madrid en què, a més de Joselu, uns altres modestos han improvisat la glòria recentment, com Nacho, Lucas Vázquez, Brahim, Lunin, Rüdiger... Cap d’ells figurava a la llista de titulars formidables que feia anar Carlo Ancelotti a l’inici del curs. El tècnic més condecorat de la Copa d’Europa (quatre títols) al capdavant d’una Quinta de Mosqueters. Sense nostàlgia dels pretorians que se’n van anar i sense més laments pels amuntegats a la infermeria durant la temporada, en aquest Reial un han sigut tots i tots han sigut un. El Madrid arribarà a Wembley amb els seus quatre capitans (Nacho, Carvajal, Modric i Kroos) a un dit d’igualar les sis Copes d’Europa de Gento, marca imbatible des de fa 58 anys. Un senyal inequívoc de la perpetuïtat d’un club que preval sobre tal o tal altre galàctic. No és una qüestió menor si es pren com a referència el seu opositor més important. Al Barça, després del més fascinant equip de la seva història, Messi es va quedar a la intempèrie europea des de la final de Berlín el 2015. Després del majestuós duel esgrimidor de Messi i Cristiano, tot apuntava al nou pols entre Mbappé i Haaland. El francès, de puntetes davant el Borussia Dortmund, arribarà a Chamartín sense una Champions al sarró. El noruec, de rebaixes en aquesta edició, no ha pogut donar corda a l’èxit del City el 2023. Això del Dortmund també té suc. Des de la seva segona i última final (2013) ha descomptat Klopp, Gündogan, Dembélé, Haaland i Bellingham, entre molts d’altres. Sense un entrenador o jugador bandera ha tornat al cim. El Dortmund ven i el Bayern compra, però com que el futbol no és una ciència exacta els bavaresos es van quedar pel camí al Bernabéu. El preparador, Thomas Tuchel, hi va posar de la seva part amb un plantejament poruc. Va intervenir tard quan Vinícius va trobar una ruta d’evacuació davant Kimmich –el millor arquitecte de l’equip sotmès a l’arrest del brasiler. I es va oblidar que al Bernabéu els partits acaben quan ho dicta el Madrid, així que es va afanyar al retirar Kane i Sané, els seus millors fusellers. Mentrestant, el Reial a la seva. Com a trapezista tampoc té parió. És tal el seu poder d’intimidació que Neuer, el millor del Bayern, va fer de Karius i Joselu, maquillat com Gerd Müller, va remarcar el principal credo d’aquest Madrid, una fe infinita. Al Bayern, que sempre ha sigut espadatxí, li quedava una bala, però l’àrbitre i un assistent van actuar de manera precoç en temps de paciència i paciència quan es tracta d’un fora de joc. Amb tot, el Madrid dels impossibles per fi havia sigut millor que el seu adversari en una eliminatòria. No ho va ser contra el Leipzig i el City, i tampoc a Múnic. Però ningú troba millors dreceres, ningú s’espavila igual a les verdes i a les madures. I encara menys a les finals. L’1 de juny afrontarà la 18a després d’haver sucumbit només en tres i en temps dels bisons d’Altamira (Benfica, 1962; Inter, 1964, i Liverpool, 1981). Un historial aclaparador per a qualsevol rival, però aquest Dortmund també mereixeria almenys un capítol d’Alexandre Dumas.

El Madrid dels mosqueters

El Reial Madrid guanya perquè sí. Sobren més voltes quan es vol explorar un fenomen tan sobrenatural com pesat. Però a aquest ‘perquè sí’ li caben matisos que només corresponen al Madrid.

El més llegit