El sorprenent camí del Girona fins a la Champions

Res és casual. Era (i és) un club antic, amb història, però poc pes. Poc a la seva ciutat, el futbol va ser important a Girona, però no el més important, i menys a finals del segle passat, eclipsat com estava pel bàsquet. Poc a Catalunya. I menys encara a Espanya. Ara, en canvi, l’equip de Míchel arriba per la porta gran a la zona més exclusiva d’Europa: la Champions, l’himne de la qual ja va sonar al seu estadi després d’apallissar el Barça de Xavi (4-2). Fundat el 1930 i sense casa pròpia des de 1984 -Montilivi era seu però el va haver de vendre pels deutes a l’ajuntament-, el club transitava cap a arenes movedisses quan es movia per la Segona B, amenaçat per gravíssims problemes econòmics. Arrossegat, a més, a un concurs de creditors pel jutjat mercantil de la ciutat que l’apuntava al precipici de la desaparició. Tampoc fa tant. Passava en aquell estiu del 2013 en què el Girona SAD era incapaç d’assumir els 2,3 milions que havia de pagar llavors a l’Agència Tributària. Tres amos Ara, a Montilivi, habita un club que ha construït un projecte esportiu a la velocitat de la llum. En temps rècord ha cremat etapes que eren inabastables. Semblaven utòpiques. Tot just quatre anys a Primera (va pujar el 2017, va baixar el 2019; va tornar a pujar el 2022) i ja és equip de Champions, superant totes les previsions per a una entitat que resumeix ara l’essència del futbol modern. Té tres amos: el 47,9% pertany al City Football Group, que lidera Ferran Soriano des de Manchester, el 35% a Marcelo Clauré, un empresari bolivià que va estar en la creació i fundació de l’Inter Miami, i Pere Guardiola, que posseeix ara el 15,9%, i l’1,2% restant que queda en mans de petits accionistes. El Girona va tan ràpid que deixa desfasada qualsevol previsió, al punt que el seu estadi, construït el 1970 i descuidat durant dècades perquè el futbol no interessava a ningú a la ciutat, amb tot just 2.000 o 3.000 espectadors a les seves velles grades, no resisteix el seu descomunal creixement. No suporta la seva nova dimensió esportiva –la UEFA no permet grades supletòries, per la qual cosa l’aforament actual de 14.624 espectadors es veurà dràsticament reduït– ni tampoc pot digerir l’impacte social que ha provocat. El club té 13.000 socis i 9.700 abonats –xifra també rècord– que no tindran, per tant, cabuda a casa seva a la pròxima Lliga de Campions. Tot ha anat tan i tan de pressa com fa l’equip de Míchel viatjar la pilota per la gespa. Per història (tot just en té) no hauria de ser-hi. Ni per diners. És, amb 59,6 milions, un dels pressupostos més baixos de Primera equiparable, per exemple, al de Mallorca (59,4) i Getafe (59,2). Per seguiment social, tampoc. Hi ha 19 equips a la Lliga que tenen més nombre de socis que el Girona. I Montilivi és la llar més petita del campionat, però el futbol que s’ha vist l’ha portat fins a l’elit europea. Va molt més enllà perquè el seu joc, modern, sofisticat i atrevit (porta 73 gols, tres més que el Barça i només un menys que el Madrid) ha anat trencant desafiaments que anava traslladant el seu entrenador. A l’inici, Míchel va demanar evitar el descens. Amb la prova més que superada a meitat de temporada. A l’acabar la primera volta, el Girona era segon, amb 48 punts, els mateixos que el llavors líder (Madrid). Després, el tècnic va reclamar superar el registre de 51 punts obtingut pel Girona de Machín (temporada 2017-18) quan va acabar en 10è lloc. Ho van fer els jugadors en la jornada 21 (amb 17 encara en joc) sumant 52 punts. Després, l’entrenador va fixar la mirada en Europa. Objectiu liquidat després de guanyar el Cadis a Montilivi (4-1) quan quedaven sis jornades. Ara, la Champions premia un equip que es recita gairebé de memòria amb Gazzaniga a la porteria, escortat en la defensa per Eric Garcia/Yan Couto, David López, Blind, Miguel, tenint Aleix Garcia, Iván Martín i Yangel Herrera, els seus referents en el centre del camp, fiant la seva producció defensiva a Tsygankov, Dovbyk i Savinho. Un equip que sintetitza, alhora, la coherència del projecte construït per Quique Cárcel, el director esportiu, que és a Montilivi des del 2014. Un projecte low cost perquè va invertir aquest estiu 22,25 milions en cinc fitxatges (Dovbyk, Solís, Yangel Herrera, Iván Martín i Portu) i va reunir talent a cost zero en cinc jugadors més: Blind, Gazzaniga i els tres cedits (Savinho, Eric Garcia i Pablo Torre). Cárcel, el fil conductor El Girona, a més, va saber vendre Santi Bueno (Wolverhampton), Oriol Romeu (Barça) i Ramon Terrats (Vila-real) per 17,9 milions a més de perdre Taty Castellanos, el seu màxim golejador del curs passat, amb 14 gols, perquè el New York City el va vendre al Lazio. O sigui, Cárcel, el fil conductor que ha teixit en l’última dècada una de les revolucions més grans del futbol espanyol, comparable a la gesta del Vila-real o del SúperDepor de Lendoiro, va fer números i aquest Girona, que ha dignificat el treball metòdic i rigorós de Míchel, li surt per 4,3 milions. Així s’ha construït l’equip que ingressarà la temporada vinent en l’aristocràcia del futbol europeu. Una mirada empresarial i pacient –va sostenir "la propietat", com es coneix a Montilivi els amos, el tècnic quan estava més a prop del descens a Primera RFEF- juntament amb el sentit comú carcelià per trobar joies perdudes al camí. Joies joves com Savinho (cedit pel City), erigit en una de les sensacions de la Lliga, o desconegudes com Dovbyk (20 gols), pitxitxi del campionat que només va costar 7,75 milions, fusionat tot a la capital figura de Míchel. El tècnic que va col·locar el Girona en el centre, com ell mateix ha reconegut, "del mapa mundial".

El més llegit