‘El Flaco’ Menotti, l’amic de Serrat

Sovint, sense arribar a ser avi, un té la necessitat i obligació de recordar temps passats que, sens dubte, en el cas del futbol i el periodisme esportiu (considerat menor per molts beneits), sempre van ser millors, molt millors. I ja no diguem, per exemple, en els temps de César Luis Menotti i Diego Armando Maradona. Bé, en el cas del Barça d’inicis dels 80 quan no només es podien presenciar els entrenaments cada dia, viatjar amb l’equip i parlar amb tot el món, sinó que, fins i tot, podies jugar a bolos amb els expedicionaris i futbolistes, cosa que el Flaco feia fatal, però jugava per conviure amb nosaltres, com va fer una nit abans que el Barça s’enfrontés al Nimega, a la ciutat neerlandesa. L’època de Menotti encara era una època formidable, intimista, on la complicitat no consistia (o, almenys, no consistia només) a fer els ulls grossos si te’l trobaves per les nits (o matinades) a l’Up&Down (del Pelusa, no en parlem, sisplau), sinó també a compartir converses formidables, fins i tot després de llargues conferències de premsa, per aprendre el que era la reducció d’espais (ara ho anomenen bloc alt i alguna cosa així com recuperació després de pèrdua, ¡vagi a saber) o l’obsessiu futbol de passades, que després es va transformar en el tiki-taka. La parla i la força Menotti era la parla mentre d’altres eren la força. El Flaco va substituir Udo Lattek, que era pur alemany, pur fuet. Menotti tenia aires de Johan Cruyff i tenir aires del profeta del gol, ja era molt, moltíssim. Menotti s’asseia sobre la pilota i aquesta, recordin, va ser la imatge que el gran Johan va definir com "el meu despatx". A aquest posat, la d’asseure’s sobre la pilota i parlar amb qui fos, per exemple, amb Dieguito, s’afegia, de tant en tant i no sempre d’amagat com Cruyff, la d’un cigarret als seus llavis o a la mà. I com molt bé va explicar Ramón Besa, Menotti fumava a càmera lenta, fumava cigarrets amb la parsimònia que es fumen els havans, els puros. Potser no fumava, dic jo, simplement s’entretenia mentre xerrava de tot. De tot significava protestar perquè la gent, no només els crítics, també els aficionats i fins i tot els dirigents, valoraven el seu treball únicament pels títols conquerits. Menotti no era un comptable, era un artista i per això estimava el futbol de passades. "El gol ha de ser un passada a la xarxa", deia, amb la mateixa gràcia, facilitat i, potser, impostura amb què descrivia, sobre unes estovalles, amb vasos, salers, coberts i molles de pa a José Luis Núñez la tàctica de diumenge. Menotti era capaç de justificar amb la seva tremenda retòrica que calia entrenar a les cinc de la tarda perquè era l’hora a què, llavors, es jugaven els partits. Però tothom sabia (i a ell no el preocupava el més mínim) per què s’entrenava a la tarda: les nits calia disfrutar-les. I no només ell, també els seus nois. No ha de ser casualitat, ¿oi?, que Menotti naixés a Rosario, com tampoc ho és que Marcelo Bielsa, un altre boig, boig, boig de la retòrica i el bon futbol, el futbol aritmètic, els escacs del futbol, i Leo Messi veiessin la llum en aquella mateixa ciutat, ara un dels tres punts més perillosos de la terra. L’estil de joc del Barça Rosario, un bressol de bon futbol, d’aquest futbol que el mateix Menotti elogiava, el mes de febrer passat, en una entrevista a la COPE en què, a més de lamentar, de sanglotar, la mort de Paco de Lucía, "pur art", insistia que l’únic que no podia fer el Barça era "renunciar al seu estil de joc. ¿Per què?, perquè el Barça mai ha guanyat ningú de qualsevol manera. El Barça té una manera de jugar, que pot agradar-te o no, però que és la manera que ens entusiasma als que ens agrada el bon futbol, als que creiem que el futbol és alguna cosa més que guanyar un partit". És per això que el Flaco sempre ha estat en contra dels resultadistes. Per això sempre va lamentar que el club blaugrana es mogués immers, desesperat, "bloquejat", en les "urgències històriques". I per això quan li repetien una vegada i una altra que el tècnic val el que val el seu últim títol, el seu palmarès, el Flaco responia amb una metàfora aclaparadora amb què, com passa amb l’ADN del Barça, pots o no estar d’acord, però que és lapidària: "Ningú ha venut mai més discos que Julio Iglesias, però a mi m’enamora Joan Manuel Serrat". I el so de la guitarra virtuosa de Paco de Lucia.

El més llegit