Miguel Ángel Sánchez 'MICHEL': «És de bojos, tot el que hem fet»

Estic orgullós de ser de Vallecas. Quan vaig anar aquesta temporada a l’estadi amb el Girona i vaig veure la pancarta em vaig emocionar. Hi posava El net de la María i els bukaneros ho van explicar molt bé. La meva àvia va ser molt estimada a Vallecas perquè tenia hortes i quan hi va haver racionament en la postguerra, ella i el meu avi obrien les portes perquè la gent mengés. Al barri, tots som els nets de la María. Crec que jo tinc el seu caràcter i el de Candelas, la meva mare. Persones molt, molt humils, i també molt, molt valentes. Vinc d’un barri obrer, obert i del carrer. Per això, quan vaig arribar vaig voler conèixer la cultura catalana i la de la meva ciutat, que és ara Girona. Des del primer dia em vaig sentir bé. ¿Què he fet? Comportar-me com soc. Estava sol perquè la Lara, la meva dona, es va quedar el primer any a Madrid amb els nostres fills. Sempre em vaig sentir protegit pel club i l’entorn. Vaig començar a conèixer gent, però en aquella època tancava La Vinya de nit veient futbol a l’ordinador. A L’ATUR. Aquell estiu jo estava a l’atur. Al gener m’havien fet fora de l’Osca. Estava a Eivissa de vacances amb la meva família sense tenir bitllet de tornada a Madrid, mentre veia que tots els equips de Primera i Segona ja tenien entrenador. I quedava, entre d’altres, pendent el Girona-Rayo del play-off d’ascens. Només tornaria a Madrid quan els meus fills, futbolistes tots dos, tornessin als entrenaments. Dos o tres dies després que el Rayo pugés a Primera, rebo la trucada del Girona. Primer va ser de Juan Carlos Moreno, de la comissió esportiva, a qui coneixia d’Eivissa perquè jo estava allà amb Bolo i Pablo Sanz, que havien sigut companys seus al Numancia. Em pregunta: «¿Puc prendre un cafè amb tu a Eivissa?». I ve a l’illa per comentar-me que Quique [Quique Cárcel, director esportiu del Girona], vol parlar amb mi d’aquest projecte. Després, viatjo a Barcelona per a un dinar a l’hotel Vela, ja amb Quique, Juan Carlos, Iván Hammouch i Santi Pou [altres membres de la secretaria tècnica]. Hi vaig amb el meu agent i Quique parla amb molta claredat del projecte. «La figura que volem d’entrenador ets tu». Abans havíem fet una videoconferència amb gent del City Group, on parlem del treball amb els joves i els trasllado la meva idea de joc. La meva sensació amb Quique va ser de feeling gairebé immediat. Em va parlar molt clar i molt concret. Recordo aquesta frase: «Míchel, començarem patint, però serem un equip que hagi de créixer a poc a poc». No em va vendre una història rara. Em va explicar: «Venim de dos cops molt durs i econòmicament el club no estarà al nivell dels dos últims anys. I apostarem per gent molt jove, però tenim una base sòlida de gent que és del Girona i estaran sempre al peu del canó». No vaig dubtar en cap moment. Vaig veure una cosa que podia créixer. EN ZONA DE DESCENS. No va ser gens fàcil, l’inici. L’equip va estar algunes jornades en zona de descens. Devia ser a mitjans d’octubre, amb només 8 punts en les 10 primeres jornades i sis derrotes. És clar que confio sempre en el meu treball. Però també sé com es mou aquest món, de manera que sabia que la immediatesa del resultat condiciona qualsevol club. Recordo la derrota amb l’Osca (1-3). Va venir a veure’m el Quique i em va dir: «No sé com hem perdut perquè els hem fet un repàs. Míchel, només vull dir-te una cosa. ¡Queda’t tranquil! Jo vull renovar-te i és una cosa que li vendré a la propietat perquè veig com treballes i vull que sàpiguen que l‘hem encertat amb tu». ¿Què vaig pensar? Aquest m’està vacil·lant. És un ultimàtum, ¡segur! Encobert, però un ultimàtum. La setmana següent, vam anar a Miranda i vam guanyar 1-2 el Mirandés. A partir d’aquí, tot va canviar. Però mai he oblidat les paraules del Quique. Amb la pressió de la gent i els mals resultats, pot haver-hi dubtes. Ell no en va tenir. El jugador nota quan tu flaqueges, ho ensumen, ho intueixen. Però aquí el club em va defensar i va protegir, de manera que el futbolista va detectar que aquesta confiança en mi no s’havia trencat. En cap moment em van veure en una situació de debilitat i això es deu al Quique i a tota la gent que treballa amb ell. PLENITUD A TENERIFE. ¿El meu millor moment? ¿Només un? N’hi ha molts. El dia del Barça, el dia del Vila-real quan lluitàvem per primera vegada per ser líders de la Lliga. ¡Aquella segona part allà va ser increïble! El dia de l’Atlètic, amb el gol d’Iván Martín. O el del Betis, amb el de Stuani... Però el moment de plenitud, plenitud, és la de Tenerife. Era la tornada del play-off d’ascens a Primera. Havíem empatat 0-0 a Montilivi. La gent ja es veia a Primera... Jugar allà amb la personalitat i la valentia que va mostrar l’equip... Només de pensar-ho se’m posa pell de gallina. [Mira, mira!, diu tocant-se les cames amb la pell eriçada]. Veies Baena, Arnau, Aleix, Valeri, Pol Lozano… Gent superjove, però amb una personalitat enorme. Els tres del darrere eren Santi Bueno, Bernardo i Juanpe. I Stuani era el davanter. Va començar el partit i l’equip va començar a passar-se la pilota. Pam, pam, pam... I l’estadi sencer es va adonar que guanyaríem nosaltres. Ho he dit moltíssimes vegades als jugadors. Se’m posa una altra vegada pell de gallina només de recordar-ho. Veia l’equip i sentia que tot fluïa. En un partit t’ho jugues tot. L’ascens i qui sap si fins al futur immediat del club, que venia de dos traumes en tan poc temps. I allà estaven jugant de meravella com si res. Donar la teva millor versió en un moment tan difícil és, per a mi, arribar a la plenitud. I em vaig dir: «Em sento realitzat com a entrenador perquè aquests jugadors han fet el que estem entrenant». Aquella nit a Tenerife és el meu moment top com a entrenador del Girona. EL 2-4 AL BARÇA. ¡Ufff! Ho vaig dir en la roda de premsa prèvia al partit a Montjuïc per ficar més pressió a l’equip. Volia saber si els meus jugadors eren capaços de creuar aquesta porta. Tot el que ha vingut després és conseqüència d’aquell partit. Hi va haver molta pressió després sobre si seríem capaços de seguir allà a dalt. Molts ens miraven així: «Cauran, segur. No aguantaran més temps a dalt». Estem molt més projectats al món. És una nova dimensió per als jugadors, per a mi, per al club, per a tothom... Sé que no és fàcil assimilar tot el que estem vivint. Però em vull quedar amb la celebració d’aquella nit al vestidor de Montjuïc i el sentiment d’orgull que vaig notar a partir d’aquí a la ciutat i a la província. Com a club de futbol s’havia viscut a l’ombra de Barça i Espanyol, però aquell dia apareixem definitivament. És com si diguéssim: «¡Eh, som aquí! ¡Som el Girona!» I tots els gironins ho porten amb un orgull tremend. A partir d’aquí, el nen petit o la nena petita que neix aquí ja no pot ser només del Barça, també és del Girona. Abans era molt difícil que et demanessin una samarreta de l’equip tot just néixer. Ara, ja no. EL SOMNI MÉS GRAN. Això és un somni, sens dubte. Ja l’hem complert i ara hem de continuar creixent per aconseguir el més gran: ficar-nos a la Champions. Això parla molt bé del projecte que s’ha construït. És un projecte de club, que és impossible d’aconseguir si no estem tots alineats en la mateixa direcció. Arribar a Europa després de tres anys a Primera i havent estat a Segona, vivint moments tan durs, és de bojos. I és de bojos, sobretot, per com s’ha aconseguit. És més: l’altre dia vaig dir als meus jugadors que del més orgullós estic és que, quan passejo per Madrid, se m’acosta la gent i em diu: «No em perdo cap partit vostre. ¡Quina manera de jugar! ¡Disfruto veient com jugueu!». A més, no paren de demanar-me samarretes dels meus jugadors. Això és un llegat que hem deixat allà per sempre i per a molta gent. Es valora molt, i és normal, el resultat. Però com va dir Johan Cruyff al seu dia, el més important és el com. Cruyff i la taronja mecànica no van guanyar cap Mundial. Van perdre dues finals consecutives, les de 1974 i 1978, però se’ls recorda per la seva bonica manera de jugar. Cal callar molt tots aquests que redueixen el futbol a una frase: «Si no guanyes, no serveix de res, no vals». Jo crec que juguem sempre per a la gent i per alguna cosa més que un resultat. Jo jugava a futbol per passió, per disfrutar, per divertir-me... Després, quan vaig ser professional, jugava per fer feliç la gent de Vallecas. Ara, com a entrenador, pretenc que els gironins se sentin orgullosos al veure’ns i diguin: «Mira el meu equip, ¡com juga!». Aquest és un repte que sempre he tingut com a entrenador. No em serveix guanyar de qualsevol manera. Sé que en algun moment em faran fora per intentar jugar a una cosa que no puc aconseguir. Però prefereixo que sigui d’aquesta manera i no per altres coses en què no crec. Ni tampoc sento.

Miguel Ángel Sánchez 'MICHEL': «És de bojos, tot el que hem fet»

En menys de tres anys, Míchel ha convertit el Girona en una de les sensacions del futbol europeu. Abans de rebre el Barça aquest dissabte, recorda en primera persona per a EL PERIÓDICO el seu prodigiós viatge.

El més llegit